4. Joan Reventós, Laia Reventós i l'escola de ciutadania del fet casteller

"El fet casteller és una escola de ciutadania

difícil de superar"

Incorporo a aquesta passejada un nou personatge i nous documents relacionats amb la literatura castellera del Vendrell. Es tracta d'una aportació de Pere Ferrando, que fa un temps em va proporcionar aquesta referència que jo desconeixia i que l'agraeixo enormement.

Pere Ferrando -que és una de les fonts principals a partir de la qual vaig engegar aquest projecte- em va escriure per informar-me de l'estimació i relació que Joan Reventós va mantenir amb l'activitat castellera. I també em fa facilitar les referències de dos documents molt interessants que són els que incorporo a aquesta passejada.

El primer consisteix en el pregó de commemoració dels 50 anys dels Castelles de Vilafranca, on fa una magnífica repassada pels que són alguns dels principals valors dels castells.

I el segon document, també molt il·lustratiu, és el text que la seva filla Laia va llegir durant l'homenatge que el seu pare va rebre l'any 2006 a l'Auditori Pau Casals del Barri Marítim de Sant Salvador.

Torno a agrair a Pere Ferrando la seva aportació i que hagi contribuït a fer créixer aquest itinerari.

Moltes gràcies!!!

Pregó de commemoració dels 50 anys de la 

colla Castellers de Vilafranca

  

Il·lustríssim senyor alcalde, regidores i regidors de l'Ajuntament, amigues i amics dels Castellers de Vilafranca.

Les meves primeres paraules volen ser de felicitació i d'agraïment. De felicitació als Castellers de Vilafranca pels seus primers cinquanta anys que celebreu en el moment de màxima plenitud de la colla. I d’agraïment per haver-me donat l’oportunitat de compartit amb tots vosaltres i amb la ciutadania de Vilafranca aquest moment tan important i emotiu per a tots. També ho és per a mi.

Dit això, tinc la intenció que aquest pregó dels actes commemoratius del cinquantenari de la colla dels Castellers de Vilafranca sigui una reflexió sobre els castells i sobre la vostra colla, feta per una persona apassionada des de molt jove pel fet casteller. Una passió que va néixer al Vendrell, de la mà de la colla dels Nens del Vendrell.

La reflexió que us vull proposar amb les meves paraules gira entorn d’una idea bàsica que m’ha acompanyat en tota la meva trajectòria pública: la convicció profunda que el fet casteller és una escola de ciutadania difícil de superar. Això ho he observat en tots els pobles i viles amb colla castellera. La colla castellera irradia els seus valors al conjunt de la vila, del poble o del barri que la manté.

I quins són aquests valor? En primer lloc, un valor profundament identitari. Els castells són un signe de la nostra identitat nacional. Són una singularitat que només es dóna a Catalunya. Som l’únic poble que planta castells, que els carrega i els descarrega. Els castells són un costum, una manera de fer per la qual el nostre poble expressa, d’una manera ben plàstica, allò que és i allò que sent. Però, a més d’haver esdevingut un signe d’identitat nacional, els castells són un signe d’identitat particular de les viles, dels pobles i dels barris que tenen una colla castellera. En certa manera, són diferents de la resta en expressa una determinada de viure col·lectivament.

Al costat del valor identitari dels castells, també hi ha un conjunt de valors socials que hi són vinculats. De tots ells, en vull destacar uns quants, sempre lligats a la relació entre castells i ciutadania. Els castells són una escola de diàleg. Els castellers, parlant de castells, fan un exercici pràctic de diàleg, de debat obert basat en el respecte a l’opinió de l’altre. Així, la plaça castellera s’emparenta amb l’àgora grega o el fòrum romà i ens insereix en la tradició dialogant de la plaça mediterrània.

Els castells són una escola d’iniciativa i de lideratge. En l’origen de les colles sempre trobem una iniciativa d’arrel popular. Una iniciativa que s’encarrila cap a una organització col·lectiva de la mà d’uns líders naturals. Sense aquest lideratge natural –a vegades compartit i d’altres individual- no es pot explicar el naixement, el creixement i la maduració d’una colla castellera. En el vostre cas és ben palès. És impossible explicar els orígens dels Castellers de Vilafranca sense la personalitat d’Oriol Rossell, el vostre primer cap de colla. El conec de fa molts anys. La seva constància, la seva tenacitat han estat fonamentals per a forjar l’esperit que ha fet possible cinquanta anys d’història reeixida de la vostra colla.

Els castells són una escola de cooperació on podem aprendre a resoldre la necessitat de no estar sols i a acceptar els deures de la vida en comú. Ser casteller és una opció lliure i voluntària. Mai ningú no ha estat obligat a ser-ne! És des de l’opció voluntària de tots i cadascun dels castellers d’una colla que es basteix la voluntat col·lectiva necessària per aixecar els castells. L’esperit casteller és, en aquest sentit, molt similar a l’esperit del moviment cooperatiu. Sense aquest esperit de cooperació seria inexplicable que una colla com els Castellers de Vilafranca hagi arribat als cinquanta anys d’història. D’aquest esperit de cooperació neixen la tenacitat, la voluntat d’arribar i la confiança necessàries per gosar planta i aixecar els carros grossos.

Els castells són una escola de feina ben feta. Tots els valors que he citat fins ara –diàleg, iniciativa, lideratge, cooperació- són bàsics i imprescindibles en una colla. Són valors previs que cal completar amb l’esforç, el treball i la tècnica necessaris per plantar i aixecar els castells. La tècnica castellera –com tots sabeu- no s’improvisa ni és un producte de laboratori. La tècnica castellera és un conjunt de coneixements acumulatius, assumits poc a poc, basats en l’experiència i que forma part de la memòria col·lectiva de la colla. És, en definitiva, un dels intangibles característics que singularitzen cada colla castellera.

Els castells són una escola de competitivitat. No de la competitivitat individualista i agressiva, sinó d’una competitivitat sorgida de l’afany col·lectiu de superació i del repte prometeic d’assolir sempre fites més difícils. Els nous reptes són els que permeten la renovació permanent de la il·lusió d’una colla. I la competitivitat va associada a la rivalitat entre colles. Una rivalitat que dóna vida al fet casteller. La voluntat d’emulació ha estat decisiva en l’eclosió del moviment casteller que estem vivint en aquests moments a tot Catalunya. Ara bé, una de les grans lliçons que vaig aprendre fa molts anys d’en Oriol Rossell va ser la dels límits de la rivalitat castellera. Una rivalitat que ha de ser estímul, que ha d’evitar tancar-se en una mena de política de campanar i que ha de ser noble. Un casteller no pot alegrar-se mai quan cau un castell d’una altra colla. Un casteller ha de sentir-se orgullós quan pot ajudar una colla rival que necessita ajuda.

Els castells són una escola de ciutadania. Per acabar aquest repàs als valors, vull tornar al que crec que és el valor que recull tots els altres. La vida d’una colla castellera és un model a petita escala del que pot ser la vida d’un poble, d’una vila, d’un barri, d’una ciutat. És escola de les regles del joc de la convivència entre persones lliures: de la democràcia interna, de l’autogestió, de la corresponsabilització, de la disciplina voluntàriament acceptada, del respecte a l’autoritat lliurament elegida.

És escola d’igualtat. En un castell tots són necessaris. Això és molt important. Tothom se sent necessari. En un castell no hi sobra mai ningú, des dels baixos, que no surten mai a la foto als segons fins a l’enxaneta o fins al casteller que posa el cap sota una aixella a la pinya per aguantar el pes dels que pugen.

És escola de solidaritat i de fraternitat. En un castell no hi ha rics ni pobres. La voluntat individual es transforma en voluntat col·lectiva, cimentada per la solidaritat, l’esperit de sacrifici i l’ajuda mútua. L’abraçada col·lectiva de la pinya és forja de ciutadania integradora.

Us demano, en acabar les meves paraules, que continueu sent fidels a tots els valors que us portat afins al vostre cinquantenari i que irradieu aquests valors de ciutadania de la colla castellera a tot Vilafranca.

Per molts anys, Castellers de Vilafranca!

20 de gener de 2006 – El 3devuit

“El pare feia servir instruments de la societat civil per a crear estructures de contrapoder durant la dictadura”

Publiquem íntegrament el text que la filla de Laia Reventós va llegir en l’acte d’homenatge al polític socialista. Diverses vivències personals de la família Reventós-Rovira a Cal Galofre del Vendrell, entre les curiositats de la intervenció

Tot seguit, i atesa la singularitat del seu missatge pel que fa a l’activitat d’uns dels polítics que va fer més per intentar recuperar la democràcia, publiquem íntegrament el parlament inaugural de l’acte d’homenatge a Joan Reventós que es va celebrar dilluns a l’Auditori Pau Casals del barri marítim de Sant Salvador, molt a prop de la casa de la família Reventós-Rovira.

El text que va ser llegit per la sisena filla de Reventós, Laia, és fruit de les reflexions conjuntes de la resta de germans i la vídua del polític fundador del PSC i expresident del Parlament de Catalunya, entre d’altres càrrecs. Per tant, les següents paraules les signen: Pepa Rovira i els germans Reventós Rovira –Manuel, Mercè, Pau, Raimon, Núria, Laia i Joan.

“Aquestes paraules que llegiré són records familiars. Anècdotes que tenen com a fil conductor el paper que el nostre pare, Joan Reventós i Carner, va donar a les seves vivències en la lluita clandestina per recuperar les llibertats a Catalunya. Com a fills seus vam viure indirectament moltes de les situacions on va estar immers, però sense adonar-nos pràcticament de res. Tal era el sigil, tant la por de ser descoberts, tanta la importància de passar desapercebuts, que mai ens va explicar amb detall qui hi havia, què feien, quan es van reunir, per a què... Tanta era la cautela que sa germana Maria Victòria li deia, ja en democràcia, que del que s’assabentaria pels diaris l’endemà, no calia que li expliqués res. Dos mesos de presó, sis més d’arrest domiciliari, cinc anys de firma diària a la comissaria i 18 sense passaport el van convertir en una persona molt cauta. I no va ser l’únic.

Només amb el llegat de les seves memòries, llegides quan jeia al llit malalt i on ara fa dos anys ens va deixar per sempre, hem tingut respostes sobre el paper que durant tant de temps va desenvolupar. Un dels seus capítols duu el senzill títol de: Reventós de dia, Pere de nit. La casa de Barcelona és coneguda com a cau de reunió de la resistència franquista. Un fragment de El misterio de la cripta embrujada, d’Eduardo Mendoza, recorda el coneixement que els taxistes i la secreta tenien del fet. Quants cafès i truites de patates desafectes al règim haurà preparat la seva esposa, Pepa Rovira, filla del Vendrell?

Això ens lliga amb altres històries, menys conegudes, que situen la vila del Vendrell en la memòria de la clandestinitat. El dia que mon germà Raimón feia 4 anys, mon pare no estava per bufar espelmes del pastís d’aniversari. Era a les golfes de Cal Galofre, al carrer Nou número 1, la casa pairal de la seva àvia Maria Galofre i Lleó, esposa de Jaume Carner i Romei, ministre d’Hisenda republicà i també vendrellenc.

Aquell diumenge 25 de febrer del 68, en Joan i d’altres van fundar la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, un dels primers embrions d’unitat política per recuperar les llibertats democràtiques dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que conduiria a l’Assemblea de Catalunya i, un cop ben mort i enterrat Franco, a la restauració de la Generalitat i la normalització de la nostra nació. La reunió es va allargar tot el dia i només es va interrompre per dinar, cada delegació per separat, en un restaurant fora de la vila. Joan Cornudella, Joan Colomines, Jordi Casas Salat i Joan Armet, representaven el Front Nacional; Antoni Gutiérrez díaz, Josep Solé Barberà, Ramon Capella i Rosa Borràs, el PSUC; per Unió Democràtica vingueren Marià Vila-Abadal, Llorenç Gascón, Borja Aragay i pel MSC Vicenç Ligüerre, Andreu Garcia de la Riva, Robert Rivera i Joan Reventós. L’Esquerra Republicana d’Andreu Abelló va excusar la seva presència. Però després del seu èxit, s’hi va afegir immediatament i més endavant s’amplià amb el Partit Carlí de Catalunya.

Per nosaltres, cal Galofre i les cases Carner en aquesta platja, servien i segueixen servint per gaudir de benestar, contacte amb el mar i la sorra i sobre tot amb els avis, tiets i cosins del Vendrell. A Cal Galofre ens reuníem els pares, els oncles i jugàvem amb els cosins Moretó i Reventós. Sempre vam tenir curiositat pel rètol penjat a les golfes, on pujàvem a gronxar-nos a veure qui tocava amb el peu la gran biga de fusta. Aquell cartell “Per a un congrés de cultura catalana” va resistir durant anys sense que mai en comentéssim res, però ens indicava que quelcom havia passat, tot i que no sabíem ben bé què.

Sí sabíem i vam aprendre a estimar, com ell, els castellers. Els esmorzars pantagruèlics amb Pau i Salvador Palau Rovira i les seves famílies, cosins de la mare i amics íntims del pare, precedien la visita a qualsevol plaça castellera. El que no sabíem es que el pare feia servir instruments de la societat civil, com les colles castelleres, per a crear estructures de contrapoder durant la dictadura.

La seva primera intervenció pública al Vendrell fou precisament en un dinar de germanor casteller. Sortint del dinar, un membre de la colla l’adreçà a Pep Jai, militant del POUM, i fundador d’Unió de Pagesos. Jai li presentà el seu nebot, en Martí Carnicer. Tots, incorporats al MSC, van acordar que les seves relacions polítiques quedarien camuflades per l’afició als castells. Un procediment, el de fer sevir els castellers com a excusa, que van estendre a Vilafranca, Valls, Vilanova i Reus.

A Cal Galofre també va amagar durant anys i panys el seu arxiu de la clandestinitat, camuflat per un armari que s’havia de bellugar quan deixava o treia documentació. El meu germà Pau recorda el neguit del pare quan per remenar papers li demanava que obris només una mica els porticons. El Manu, el meu germà gran, també recorda que després d’una collita d’oli, la mare va decidir fer sabó amb les morques. Mentre aquella barreja d’oli i sosa càustica bullia en una perola al foc, el pare va entrar amb una pila de papers. El sabó no es va fer malbé de miracle, amb gran desesperació de la nostra mare, de tant paper com va arribar-hi a cremar.

Més endavant, ens hem adonat que ell va veure clar que les cases oferien seguretat i que a Sant Salvador s’hi podia amagar gent. I en va amagar. Un altre dels episodis que recordem té a veure amb la Unió Militar Demòcrata (UMD). El primer intent fallit de contacte entre Felipe González i els militars demòcrates d’aquest país, que també n’hi havia, es va fer en aquesta platja. Aquell dia la Mercè era a casa estudiant mentre en Juli Busquets i dos militars més, vestits de civil, esperaven en González. Marcialment, en Busquets va demanar a ma germana que tanqués els porticons i anés a comprar el diari. Ella, sense tenir ni idea de qui eren aquells hostes, li va dir a sa mare: “Carai, quines exigències, sembla militar aquest paio!”.

Políticament, aquesta trajectòria silenciosa però constant va tenir uns resultats dels quals el pare n’estava molt satisfet. A les eleccions municipals del 79 tots els alcaldes elegits en poblacions amb colla castellera serien socialistes. Sense excepció: Barcelona, Terrassa, Sitges, Valls, Vilafranca, l’Arboç, Vilanova, Vendrell, Tarragona i Reus.

Per acabar, volem agrair molt sincerament les jornades dissenyades pel PSC per donar a conèixer la personalitat del nostre pare i us convidem a les properes que tindran lloc a Manresa, Lleida, Santa Coloma de Gramenet, Girona i Barcelona (s’han anat celebrant aquesta setmana, llevat de la de diumenge a la capital catalana). També volem compartir amb vosaltres un petit fragment de les seves memòries que esperem pugueu llegir en breu i que lliguen amb la seva passió per aquesta terra:

Diu així: “Al llarg de més de cinquanta-cinc anys he viscut la lenta però constant evolució del camp català, en la zona vinícola del Baix Penedès. Com més la coneixes, més estimes la terra i la seva gent. Estimar la terra i la seva gent és, de bon començament i en el fons, una atracció profunda d’arrels poderoses que et lliga al sentiment inconfusible de pàtria

Moltes gràcies

Laia Reventós

 

Reportatge del Vendrell TV sobre l'itinerari per la literatura castellera del Vendrell i Woices Guides

La Ràdio i Televisió del Vendrell ha elaborat un reportatge sobre Woices Guides i l'audioguia de l'itinerari per la literatura castellera del Vendrell.

Aquí el teniu.

Aquest itinerari es converteix en audioguia per a smartphones

Aquest itinerari per la literatura castellera del Vendrell s'ha convertit en una audioguia per a smartphones. Vaig engegar aquest projecte amb la intenció de potenciar la component cultural i castellera del Vendrell, tot aprofitant que han estat molts els personatges il·lustres de la vila que han dedicat part de la seva obra a l’activitat castellera. 

Amb una selecció de textos d’aquests autors, vaig dissenyar una passejada per la literatura castellera pel centre del Vendrell que es pot fer en forma de visita guiada per a grups, però en la que ja des del principi volia fer ús d’eines de la web 2.0. Ara, s'afegeix la conversió d'aquest material en audioguia per a smartphones.

L’itinerari passa per diferents punts relacionats amb aquests autors en els quals s’aprofita per llegir un fragment, per ells escrit, de temàtica castellera. Entre altres espais, dins del recorregut estan inclosos el Monument als Castellers de Josep Cañas, el local dels Nens del Vendrell, la fundació Apel·les Fenosa, la plaça Nova, la casa pairal d’Àngel Guimerà, la plaça Vella o la placeta dels Germans Ramon i Vidales, entre altres.

Al llarg del recorregut es recuperen textos d’autors com Salvador Espriu, Emili Miró, Pau Casals, Andreu Nin, Ramon Ramon i Vidales o Josep Aixalà, entre molts altres, tots ells protagonitzats pel món dels castells. En total són 19 fragments de diferents tipologies, entre les quals trobem poesia, cròniques, articles periodístics o prosa, tant del segle XIX com de començaments i mitjans del XX.

La ruta es va estrenar el mes de juny, quan es va oferir com a sortida literària als integrants del Club de Lectura de la Biblioteca PúblicaTerra Baixa. Més recentment, els Nens del Vendrell la van incloure dins dels actes de celebració del seu patró, Sant Zacaries, on es va tornar a repetir el recorregut acompanyats, en aquesta ocasió, de les Gralles del Baix Penedès, que van complementar les explicacions sobre els autors i les lectures del textos amb els diferents tocs que integren la música dels castells.

Un projecte 2.0

La ruta per la literatura castellera del Vendrell és, a més d’un itinerari que es pot fer de manera guiada, amb una persona que la condueix i va proporcionant les explicacions relatives a cadascun dels punts d’interès, un producte que aprofita les eines de la web 2.0.

Així, vaig crear aquest bloc, www.vendrelletresicastells.blogspot.com, en el qual es poden consultar els textos íntegres que es tracten durant el recorregut, a més d’imatges i fotografies i altres informacions complementàries. També vaig crear perfils socials, com ara una pàgina a Facebook, que em va servir per anar donant a conèixer les entrades que anava publicant en aquest bloc, i un hashtag a Twitter, #vendrelletresicastells.

Una audioguia

A més de l’aprofitament de les eines 2.0, el recorregut s’ha transformat també en una audioguia que es pot descarregar i instal·lar en smartphones amb sistema operatiu Android o iOS. 

Per a la creació de l'audioguia he comptat amb la tecnologia de Woicesguides i la col·laboració dels seus responsables, una plataforma d’origen vendrellenc. Ara,  qualsevol persona pot fer l’itinerari sencer fent servir el seu smartphone com a font per conèixer les informacions relatives a cada punt d’interès i, al mateix temps, per escoltar la lectura del fragment corresponent a cadascun d’aquests punts.

Woicesguides, en aquest sentit, ofereix la possibilitat de dissenyar un itinerari integrat per arxius d’audio, de manera que es pot fer un recorregut escoltant les diferents gravacions com si hi hagués al nostre costat una persona que ens estigués explicant i informant sobre allò que estem veient.

La combinació d’eines pròpies de les noves tecnologies permeten, d’aquesta manera, superar alguns dels obstacles de productes culturals tradicionals, com ara el de no poder participar de la visita guiada el dia que se celebra. Ara, les persones que aquell dia no hi puguin assistir i estiguin interessades en el tema en qüestió, tenen la possibilitat de fer-lo pel seu compte i de disposar de tota la informació relativa al mateix.

19. Lluís Vía

Tanquem aquest itinerari amb un text de Lluís Vía, íntim amic de Jaume Ramon i Vidales i estiuejant a la vila del Vendrell des de les darreries del segle XIX, fet que el devia fer coneixedor de les seves festes. Va escriure el pròleg de l’obra de Jaume Ramon “Poblet, llegendes i tradicions”.

Tornem a citar Pere Ferrando i el seu treball "Presència castellera al Vendrell fins l'any 1926" per presentar el text amb el qual acabem aquesta passejada.

"El text que a continuació es mostra va ser publicat a Lo Vendrellench del 26 de juliol de 1900, i l’autor, sota un rerafons novelesc, descriu l’alçament d’un castell de nou, i com un avi recorda haver fet “net” aquest castell, en una clara al·lusió al “quatre de nou net” bastit a Tarragona el 1881. Tampoc no ens passa per alt que anomeni, entre els balls actuants la Moixiganga.

NOTA TARRAGONINA

Tothóm de la vila s’ha llensat al carrer. Pels portals y finestras de la plassa y de sos contorns, pot dirse que ja no hi cap ni una agulla. El jovent prou s’hi encantaría mirant als balcons, hont hi ha un bé de Deu de senyoretas qu’enamora; peró’s té de resignar á pegarhi llambregadas curtas perque, segons de quin indret s’alsa la vista, el sol la recrema y un se queda mitj tonto. Per aixó moltas fadrinas vilatanas se passejan sota’los porxos, aparentant no fer cas dels xitxaretlos que al passar las hi tiran alguna amoreta escadussera.

         L’Angeleta Bonshoms, qu’estona ha que’s passeja ab l’heréu Pomell, s’atura devant de cal Trocas, el betas y fils de sota las voltas, al adonarse de qu’ha surtit al pedris la pubilla de la casa, la Montserrat.

      - Ola, Angeleta. Qué tal, Joanet? –els hi diu la Montserrat- Y donchs, qu’espereu á casarvos, si ja sembleu marit y molla?

         - Per Totsants, si Deu vol, -contestà’l Joanet.

         - Y tu y el Tomás, qué feu?-

       La Montserrat, com si portés amagada una gran pena ó una gran tirria, tota’s sofoca; peró respón fingint alegría:

      - Aquell ray... totas li ponen! Donchs... per Totsants? Sí que me’n alegro! Penso que m’hi voldré á bodas, eh? Seyéu, seyéu, qu’á la iglesia deuhen acabar l’ofici y els Xiquets están per arribar.

       - Es que jo me’n vaig ab ells, qu’hem de fer el de nou! –diu en Joanet- A baixó...

       - Enteniment! –fa l’Angeleta.- Y no triguis, que t’espero.

       - A baixó, tú’t quedas ab la Montserrat, y per mi no pateixis.

      Y’l Joanet, que temps ha que’s frisava pera reunirse ab els Xiquets, s’allunya de les dugas noyas á bon pas.

       - Quina pena’m fa que tingui aquesta deria!- diu l’Angeleta.- Molt saerà que no prengui mal!

     - Déixal fer, que’l xicot se lluheix. Prou voldria jo que’l meu Tomás fos com ell. Ja’l deveu haver vist fent de Llucifer. Ay, Senyor! Estic més aburrida!...

         En aquest moment sona una forta morterada, que promóu á la plassa soptat bullici. A poch, pel carrer que dona á la iglesia, compareix una munió de quitxalla cridant:

         - Ja venen! Ja venen!...-

       La gent cuya á arrambarse á las casas, tapantse la vista per por á las espurnas dels Diables. Comensa á sentirse un soroll aixordador, produït per l’estrépit dels timbals y’ls cohets, el plany dels fluviols, el xisclet de las grallas y’ls acompassats espetechs de bastons, panderos y castanyolas.

        Són els balls que s’acostan. Devant de tots ve’l de Diables, que talment ho semblan mals esperits per lo bruts que van de pólvora y pel mal gust de sa indumentaria; després las Gitanas, els Cercolets, els Panderos, la Moxiganta y’l Drach.

(...)

       Y entre las riallas de la gent van allunyantse’ls Diables, deixant pas als altres balls, que també donan ocasió á bromas més ó menys ignocentas, fins que, soptadament, s’ou refilar la gralla ab espinguet tan vibrant, qu’ofega totas las altras complantas y fa parar totas las conversas.

       Va á comensar una obra de titants. Els Xiquets de Valls probarán son bahó y sa entersa fent el castell de nou de bonas á primeras. La festa en aquells moments ja no es tal festa: es la Tradició, que passa com una divinitat captivant els cors; es una religió, es un cult.

      La gent está afanyosa; esborronada d’entusiasme... peró’s domina y no parla sinó en veu baixa. Y la gralla cóm refila, cóm marca, ab sas encoratjadoras notas, cada nou esfors dels castellers, que van enfilantse... ES inexplicable la impresió que causa l’espectacle d’aquell munt de titans balandrejantse sobre la gentada, mentres el sol de mitjdia’ls recrema la pell y arrenca blancors enlluhernadoras de sas lleugeras y gastadas robas de bri.

       Tot d’una la grall fa un trémol prolonta y l’entussiasme del poble esclata en frenétichs aplaudiments. Els Xiquets s’escorran avall y en un santiamen el castell queda desfet.

        Llavors el Joanet, qu’anava á tersos s’acosta á un home vell que s’el mirava embadalit.

        - Qué os ha semblat?- li pregunta.

        - Bé, molt bé, noy! M’he cregut que tornava á veure á ton pare, Deu l’hagi perdonat!

        - Ell y vos sempre estavau á punt de pararlo’l castell de nou.

        - Aquí mateix el vam fer tot net, ara fa trenta anys... y encara’m sembla que hi tornaria! Com enganya’l cor! Jo anava á segons, ab el vell Suros y el Pep Merla. Ton pare, qu’ha estat un ters d’alló que no hi ha, anava sobre meu; y que s’hi trobava bé sobre aquest replà d’espatllas, perque un hom no es pas gens minso. Jo ja li deya: -“Tira, no miris prim, apuntalat sense por...” –Pero’l xicot en sabia y s’hi mirava, y castell qu’ell hi fós, se t’alleugeria d’uns quants quintás.

         En tant l’Angeleta s’ha cansat d’esperar al seu promés, qu’embadalit aquell día ab els Xiquets, fins s’oblida d’ella. Se’n oblida y s’en torna á casa tot escatint amb els devots de la festa, un cop enllestida la tasca de las proesas. Y al entornarsen, ni ell ni’ls companys buscan redós contra’ls raigs de sol, ni la senten sa cremor, afalagada com tenen l’anima per la fresca onada d’alegría qu’aixeca entre la sencilla gent dels vilatjes tarragonins la més vella de sas tradicions.

18. Narcís Bas i Socias i "La Nari"

Continuem a la Plaça dels Germans Ramon Vidales per recuperar un altre text amb referències a l'activitat castellera: l'obra de Narcís Bas i Socias "La Nari".

A “Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926” de l'historiador Pere Ferrando, i una de les obres de referència conjuntament amb altres treballs seus per conèixer la història dels castells, l’autor parla amb aquestes paraules de les referències castelleres en l’obra de Narcís Bas i Socias. El text és el següent:

La Nari constitueix, en el seu conjunt, una exquisida novel·la de costums vendrellencs. Es va anar publicant, per capítols, al setmanari local El Baix Penedès. Els que ens interessava de transcriure –totalment, o en part- són extrets dels números corresponents al 29 de maig, 5 de juny i 24 de juliol de 1926.

Aquest darrer número coincideix, precisament, amb la celebració de la Festa Major, i per aquest motiu al peu del treball hi ha una nota de la redacció, de la qual extraiem aquestes lletres: “Casualment, la publicació d’aquesta novel·la de costums vendrellenques que venim publicant d’uns mesos ensá, es troba dintre la descripció de la Festa Major entre quins quadros l’amic Bas i Socias hi pinta els grans castells que aixecaven allavors els Xiquets de Valls a la Plaça Vella i en sortint d’ofici. (...) Item més: com que la trama novel·lesca de La Nari passa al Vendrell una cinquantena d’anys endarrera, per posar més relleu a aquelles descripcions i també amb el fi de donar a conèixer çò que era la nostra festa major en aquells anys, ens plau publicar aqui mateix el programa de la del any 1877, en que es feren extraordinaries festes amb motiu del centenari de la institució de la nostra festa major.”

El suara anomenat programa és, precisament, el que reproduïm en aquestes pàgines. Quant a l’apreciació que ens fa, en el sentit que la trama novel·lesca està situada cap als anys 1876 –cinquanta anys enrera-, cal suposar que, entre altres coses, es val de la relació de castells que van anar sortint al text que hem vist, com ara el titànic “cinc de nou”, aconseguit de descarregar tan sols un cop en tota la història dels castells, el 1883, per la Colla Vella.

Després de l’esplendorosa Festa Major relatada per Narcís Bas i Socias, el mateix autor, en aquest darrer capítol, ens fa una anàlisi de l’estat dels castells en aquelles dates -1926-. “Vet’aqui una costum admirable de la terra, però una costum que’ns escapa. Cal despedir-la amb una glosa ben oportuna”. I aquí, Bas i Socias fa unes disquisicions entre els castells i l’esport, tema aquest darrer tan de moda en aquells anys.

Les boniques paraules que clouen aquell capítol, les fem nostres per tancar aquest: “Els Xiquets de Valls tenien el principi de la família amb sos cànons patriarcals. Feien art sense pensar en el lucre. I les mullers i les mares eren part en el sacrifici”.

I a continuació es transcriu un fragment de "La Nari"

(…) Rendida l’ànima popular a la doble borratxera de la força i de la bellesa, els ulls miran –i el respir queda en sospens– contemplant assombrats cóm es forma el gran castell (...) i creix, amunt, amunt, el gran castell (...) I aguanta fort, molt fort el gran castell. Nosaltres veiem en ell un emblema: és l’emblema de la energía catalana, emblema de la rudesa convertida en elegància, emblema del més enllà de la llògica pel miracle de la voluntat; emblema raonable en fi, en quina estructura floreixen els esforços i els sentiments de aquests homes que, reflexius, impertorbables, a sant freda, realitzen un art tot desprenent-se del ràs de terra i enlairant-se cap al cel. Art magnífic. D’aquest art l’admirat portugués Gomes Teixerira diría que “té el caràcter de insconsciència fundat en la matemàtica”. i el judici sería exacte.

A més de les referències castelleres de “La Nari”, és interessant també llegir aquest article publicat al bloc de Xavier Güell, i en el qual es fa esment a un succés ocorregut al Vendrell, cap el 1893, amb un enxaneta que va ser obligat pel seu pare a pujar a un castell de nou. Un text de Narcís Bas que va ser publicat a “La Campana de Gràcia” l’any 1894 i que tractava sobre la formació dels infants.

Així mateix, “La Nari” ha estat també font d’informacions interessants, com el fet que castells com el cinc amb l’agulla, així com altres construccions que actualment considerem ‘innovadores’ es fessin ja durant el segle XIX. Pere Ferrando, en aquest article, analitza fragments de “La Nari” per expressar la seva opinió al respecte d’aquests castells.

17. Josep Aixalà i Casellas

Un altre text sobre temàtica castellera és el de Josep Aixalà i Casellas, publicista, escriptor i cronista de fets vilatans. Aixalà (El Vendrell 1860 - L'Havana, 1944) va nèixer al carrer Nou, a "Ca l'Omellons", i de molt jovenet s’embarcà cap a l’illa de Cuba, on arribà a posseir una sòlida posició social.

Al “Diario de la Marina”, i sota l’epígraf “Divagacions d’un espanyol”, escrivia articles que relacionaven fets internacionals amb coses vendrellenques que recordava.

També va publicar articles al setmanari El Baix Penedès, els quals van ser recollits en diversos llibres: Hores Vagaroses (1928, reeditat el 1983), Pensant en la Vila (1929), La Font de la Menya (1930), L’aigua de Santa Tecla (1933) i Del Vendrell a l’Havana (malmès pels successos del 1936).

A l’Havana va publicar en català: La propietat d’una obra artística (1913), Parlament del Centenari de la S.B. de Naturals de Catalunya (1940); i en castellà: Cromos de antaño (1937) i Siluetas femeninas (1942). 

A continuació es transcriu un dels seus textos on es parla sobre castells. 

HORES VAGAROSES (fragment)

“Tinc a la vista les fotografies dels ‘castellers’. Amb una lupa, i temptejant distàncies, he aconseguit una amplíssima visió de la festa en l’hora de major cohesió; és el moment de finir les festes religioses, és l’hora de provar la resistència de cada casteller, l’agilitat dels que pugen, la coronació del bell i atrevit monument d’humana vida, prestant els admirats espectadors la plasmació d’un quadre popular digne del Camp de Tarragona i les comarques germanes.

Són del Vendrell els castellers? Hurra també!, em diu el cor, ple de joioses visions d’aquelles insignificàncies. A molta gent no els dirà res, però a tan llarga distància em fan tremolar una delícia recuperada. En el balcó de l’Ajuntament, hi veig les quatre barres, als meus ulls infonen una visió de glòria. La bandera central també encarna el sentit d’una raça a la que em sento lligat amorosament. La mirada inquisitiva, a través de la lupa hi sap llegir el nom de ‘Plaça del Dr. Murillo’. De sobre de la mateixa no he pogut descobrir quina llegenda conté. Segurament deu expressar la causa del nom de la plaça Vella, de la Constitució, de no sé quantes vegades ha estat rebatejada; i calgué una nota luctuosa en la vila, per a donar-li un nom definitiu.

En primer terme del balcó hi coneixo a l’immens Pauet Casals, única persona d’americana blanca. Al seu darrera hi ensopego una altra blancor que no és de Festa Major, sinó aditament nevat en la cara inconfundible d’un home que, potser, tenint quasi la meva edat, no deu haver-se exhibit en el balcó consistorial ni tan sols un parell de vegades. És un home plebs? Bé, sí, sí, la plebs, som els que sempre miren amunt. Ho deixarem així.

Una borratxera de llum solar banya la façana de l’Església. La plaça està curulla de gernació, compacta, àvida d’emocions plenes de goig casolà. Els ‘Sants’ de pedra i les columnes del pòrtic estan plenes de joventut donant el conjunt de bellesa a la festa, l’avidesa i el sentit popular d’un espectacle ardit en colossal mixtificació de rudesa i encantament, de força i destresa, d’emulació i sacrifici festiu”.

Com a complement del text, i per conèixer una mica més qui va ser Josep Aixalà, val la pena llegir les dues ressenyades biogràfiques següents:

• "El fet 'indiano' al Vendrell: una entelèquia, encara", publicat a La Fura l'octubre de 1998
• "Tarraconenses en Cuba", publicat a La Vanguardia el setembre de 2003

I ja possats, per si de cas hi ha algun col·leccionista de llibres antics, aquí es pot comprar una primera edició d'Hores Vagaroses per poc menys de 70€.

16. Ramon Ramon i Vidales i moltes lletres castelleres

Continuem en la plaça dels Germans Ramon i Vidales, i recordem una de les personalitats a les quals està dedicat aquest espai: el vendrellenc Ramon Ramon i Vidales, un dels autors que més ha fet servir la temàtica castellera en les seves obres. Periodista, poeta i autor teatral, l’any 1892 va fundar, conjuntament amb el seu germà, Jaume Ramon i Vidales, el setmanari local El Vendrellense, dirigint també el diari del Baix Penedès des del 1906 fins poc abans de la seva mort el 1916.

La majoria de la seva producció poètica és de caire satíric o festiu, i com autor teatral retratava costums vilatans i posava en escena retalls de la vida quotidiana. Entre les seves obres amb presència castellera trobem “En Pau de la Gralla o la Festa Major de la Vila”, sainet en un acte i prosa de costums populars tarragonines que es va estrenar amb gran èxit al Teatre Novetats de Barcelona l’any 1900.

Pere Ferrando y Salvador Arroyo ens expliquen a “Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926” l’argument de l’obra:

“Aquest saynete en un acte y en prosa de costums populars tarragoninas fou estrenat (ho transcrivim del mateix llibret editat) ab gran exit en lo Teatre de Novetats de Barcelona la nit del 16 de Noviembre de 1900. L’acció se suposa en una vila de la provincia de Tarragona, però, pel text, podem endevinar els trets principals d’una Festa Major vendrellenca (...), i ens hem pogut fer una idea de l’argument bàsic de l’obra: el Salvador, casteller de tota la vida, vol que la seva filla Angeleta es casi amb el Tomasset, també casteller, però ella veu amb més bons ulls el Cisquet, el qual, per poder-se guanyar la simpatia del Salvador, es fa casteller i du el 'pilar de sis' al balcó. També trobem anomenats alguns personatges reals, com ara l’Isidre de Rabassó i l’Espiridión de Tarragona, a més del 'Pau de la Gralla', que fou un conegut graller de la Pobla de Montornès anomenat Pau Recasens. De la mateixa manera, hem reconegut que el nom 'Viola' que empra l’autor per citar l’anxaneta que surt a l’obra, és realment un renom vendrellenc de la família Gaya Mestres, de la qual hem trobat relacionats dos membres a principis d’aquest segle a la nostra vila”.

Ramon Ramon publica el juliol de 1901, al diari Lo Vendrellench, “Lo castell de Nou”, text on descriu l’enlairament d’un “tres de nou net” per part de la Colla Vella. Un altre dels seus escrits és “Vaca de llet”, del qual Ferrando i Arroyo diuen al seu llibre que es tracta d’una novel·la publicada dins de la col·lecció Biblioteca Popular de “L’Avenç” de Barcelona, l’any 1909, i en el qual trobem fragments “que es refereixen a l’enlairament d’un “quatre de vuit” gairebé idèntics als que un any abans, va publicar a El Baix Penedès dins de “Costums que es perden i records que fugen...”.

Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat

"Lo castell de nou"

Els mateixos autors expliquen que “Costums que es perden i records que fugen” anava dedicat “als amics, eminents concertistes Pau Casals i Benvingut Socias”, i que “en aquest text hi veiem reflectit, clarament, el record d’unes festes majors esplendoroses, curulles de balls, que segurament Ramon Ramon devia viure en la seva joventut, i que, al moment d’escriure –potser el mateix 1908?-, anaven perdent la seva força; àdhuc, naturalment, els castells, dels quals, a diferència del treball publicat pel mateix autor el 1901, tan sols descriu l’enlairament d’un “quatre de vuit” que, fins i tot, fa ‘llenya’... Precisament aquesta caiguda dóna nom al treball que va publicar el mateix Ramon Ramon el 12 d’octubre de 1908 al setmanari vallenc La Crónica de Valls. El títol és 'L’enderroc del castell' i, tret del primer paràgraf, és idèntic al que acabem de transcriure”.

 

 

“Costums que’s perden y records que fugen”

(fragment)

(…) La plassa no pot contenir l’aixebuc de gent que en ella s’hi ha aplegat pera fruir de l’espectacle de’ls Castells y torres de’ls forsuts Xiquets de Valls, que van á comensar la tanda pel castell més alterós de tots, el de Quatre pilans de vuit.         

Quatre blocs de carn humana s’entrellassen fortament de brazos, y’l buit qu’entre ells queda se omplena amb altres còssos, y à són redós s’agrupen altres en apretat feix, quedant així format un sòcol fort y macís com mur ciclop, y sobre d’ell, pugen els segons, els quatre qu’han de sostindre sobre lluirs espatlles l’edifici de carn humana, y s’agrapen els uns als altres, amb els brazos fortament trenats, en tant que llurs cames, asentades damunt les espatlles dels quatre soterrats blocs, desapareixen fins à genolls, colgades per un amuntegament de brazos, per damunt dels quals s’hi passegen tots els altres xiquets, disposats á enfilarse cadascú al lloc que ha d’ocupar en el castell.

Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat complet de

"Costums que es perden i records que fugen"

 Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat

"Lo pìlà de 6"