Reportatge del Vendrell TV sobre l'itinerari per la literatura castellera del Vendrell i Woices Guides

La Ràdio i Televisió del Vendrell ha elaborat un reportatge sobre Woices Guides i l'audioguia de l'itinerari per la literatura castellera del Vendrell.

Aquí el teniu.

Aquest itinerari es converteix en audioguia per a smartphones

Aquest itinerari per la literatura castellera del Vendrell s'ha convertit en una audioguia per a smartphones. Vaig engegar aquest projecte amb la intenció de potenciar la component cultural i castellera del Vendrell, tot aprofitant que han estat molts els personatges il·lustres de la vila que han dedicat part de la seva obra a l’activitat castellera. 

Amb una selecció de textos d’aquests autors, vaig dissenyar una passejada per la literatura castellera pel centre del Vendrell que es pot fer en forma de visita guiada per a grups, però en la que ja des del principi volia fer ús d’eines de la web 2.0. Ara, s'afegeix la conversió d'aquest material en audioguia per a smartphones.

L’itinerari passa per diferents punts relacionats amb aquests autors en els quals s’aprofita per llegir un fragment, per ells escrit, de temàtica castellera. Entre altres espais, dins del recorregut estan inclosos el Monument als Castellers de Josep Cañas, el local dels Nens del Vendrell, la fundació Apel·les Fenosa, la plaça Nova, la casa pairal d’Àngel Guimerà, la plaça Vella o la placeta dels Germans Ramon i Vidales, entre altres.

Al llarg del recorregut es recuperen textos d’autors com Salvador Espriu, Emili Miró, Pau Casals, Andreu Nin, Ramon Ramon i Vidales o Josep Aixalà, entre molts altres, tots ells protagonitzats pel món dels castells. En total són 19 fragments de diferents tipologies, entre les quals trobem poesia, cròniques, articles periodístics o prosa, tant del segle XIX com de començaments i mitjans del XX.

La ruta es va estrenar el mes de juny, quan es va oferir com a sortida literària als integrants del Club de Lectura de la Biblioteca PúblicaTerra Baixa. Més recentment, els Nens del Vendrell la van incloure dins dels actes de celebració del seu patró, Sant Zacaries, on es va tornar a repetir el recorregut acompanyats, en aquesta ocasió, de les Gralles del Baix Penedès, que van complementar les explicacions sobre els autors i les lectures del textos amb els diferents tocs que integren la música dels castells.

Un projecte 2.0

La ruta per la literatura castellera del Vendrell és, a més d’un itinerari que es pot fer de manera guiada, amb una persona que la condueix i va proporcionant les explicacions relatives a cadascun dels punts d’interès, un producte que aprofita les eines de la web 2.0.

Així, vaig crear aquest bloc, www.vendrelletresicastells.blogspot.com, en el qual es poden consultar els textos íntegres que es tracten durant el recorregut, a més d’imatges i fotografies i altres informacions complementàries. També vaig crear perfils socials, com ara una pàgina a Facebook, que em va servir per anar donant a conèixer les entrades que anava publicant en aquest bloc, i un hashtag a Twitter, #vendrelletresicastells.

Una audioguia

A més de l’aprofitament de les eines 2.0, el recorregut s’ha transformat també en una audioguia que es pot descarregar i instal·lar en smartphones amb sistema operatiu Android o iOS. 

Per a la creació de l'audioguia he comptat amb la tecnologia de Woicesguides i la col·laboració dels seus responsables, una plataforma d’origen vendrellenc. Ara,  qualsevol persona pot fer l’itinerari sencer fent servir el seu smartphone com a font per conèixer les informacions relatives a cada punt d’interès i, al mateix temps, per escoltar la lectura del fragment corresponent a cadascun d’aquests punts.

Woicesguides, en aquest sentit, ofereix la possibilitat de dissenyar un itinerari integrat per arxius d’audio, de manera que es pot fer un recorregut escoltant les diferents gravacions com si hi hagués al nostre costat una persona que ens estigués explicant i informant sobre allò que estem veient.

La combinació d’eines pròpies de les noves tecnologies permeten, d’aquesta manera, superar alguns dels obstacles de productes culturals tradicionals, com ara el de no poder participar de la visita guiada el dia que se celebra. Ara, les persones que aquell dia no hi puguin assistir i estiguin interessades en el tema en qüestió, tenen la possibilitat de fer-lo pel seu compte i de disposar de tota la informació relativa al mateix.

19. Lluís Vía

Tanquem aquest itinerari amb un text de Lluís Vía, íntim amic de Jaume Ramon i Vidales i estiuejant a la vila del Vendrell des de les darreries del segle XIX, fet que el devia fer coneixedor de les seves festes. Va escriure el pròleg de l’obra de Jaume Ramon “Poblet, llegendes i tradicions”.

Tornem a citar Pere Ferrando i el seu treball "Presència castellera al Vendrell fins l'any 1926" per presentar el text amb el qual acabem aquesta passejada.

"El text que a continuació es mostra va ser publicat a Lo Vendrellench del 26 de juliol de 1900, i l’autor, sota un rerafons novelesc, descriu l’alçament d’un castell de nou, i com un avi recorda haver fet “net” aquest castell, en una clara al·lusió al “quatre de nou net” bastit a Tarragona el 1881. Tampoc no ens passa per alt que anomeni, entre els balls actuants la Moixiganga.

NOTA TARRAGONINA

Tothóm de la vila s’ha llensat al carrer. Pels portals y finestras de la plassa y de sos contorns, pot dirse que ja no hi cap ni una agulla. El jovent prou s’hi encantaría mirant als balcons, hont hi ha un bé de Deu de senyoretas qu’enamora; peró’s té de resignar á pegarhi llambregadas curtas perque, segons de quin indret s’alsa la vista, el sol la recrema y un se queda mitj tonto. Per aixó moltas fadrinas vilatanas se passejan sota’los porxos, aparentant no fer cas dels xitxaretlos que al passar las hi tiran alguna amoreta escadussera.

         L’Angeleta Bonshoms, qu’estona ha que’s passeja ab l’heréu Pomell, s’atura devant de cal Trocas, el betas y fils de sota las voltas, al adonarse de qu’ha surtit al pedris la pubilla de la casa, la Montserrat.

      - Ola, Angeleta. Qué tal, Joanet? –els hi diu la Montserrat- Y donchs, qu’espereu á casarvos, si ja sembleu marit y molla?

         - Per Totsants, si Deu vol, -contestà’l Joanet.

         - Y tu y el Tomás, qué feu?-

       La Montserrat, com si portés amagada una gran pena ó una gran tirria, tota’s sofoca; peró respón fingint alegría:

      - Aquell ray... totas li ponen! Donchs... per Totsants? Sí que me’n alegro! Penso que m’hi voldré á bodas, eh? Seyéu, seyéu, qu’á la iglesia deuhen acabar l’ofici y els Xiquets están per arribar.

       - Es que jo me’n vaig ab ells, qu’hem de fer el de nou! –diu en Joanet- A baixó...

       - Enteniment! –fa l’Angeleta.- Y no triguis, que t’espero.

       - A baixó, tú’t quedas ab la Montserrat, y per mi no pateixis.

      Y’l Joanet, que temps ha que’s frisava pera reunirse ab els Xiquets, s’allunya de les dugas noyas á bon pas.

       - Quina pena’m fa que tingui aquesta deria!- diu l’Angeleta.- Molt saerà que no prengui mal!

     - Déixal fer, que’l xicot se lluheix. Prou voldria jo que’l meu Tomás fos com ell. Ja’l deveu haver vist fent de Llucifer. Ay, Senyor! Estic més aburrida!...

         En aquest moment sona una forta morterada, que promóu á la plassa soptat bullici. A poch, pel carrer que dona á la iglesia, compareix una munió de quitxalla cridant:

         - Ja venen! Ja venen!...-

       La gent cuya á arrambarse á las casas, tapantse la vista per por á las espurnas dels Diables. Comensa á sentirse un soroll aixordador, produït per l’estrépit dels timbals y’ls cohets, el plany dels fluviols, el xisclet de las grallas y’ls acompassats espetechs de bastons, panderos y castanyolas.

        Són els balls que s’acostan. Devant de tots ve’l de Diables, que talment ho semblan mals esperits per lo bruts que van de pólvora y pel mal gust de sa indumentaria; després las Gitanas, els Cercolets, els Panderos, la Moxiganta y’l Drach.

(...)

       Y entre las riallas de la gent van allunyantse’ls Diables, deixant pas als altres balls, que també donan ocasió á bromas més ó menys ignocentas, fins que, soptadament, s’ou refilar la gralla ab espinguet tan vibrant, qu’ofega totas las altras complantas y fa parar totas las conversas.

       Va á comensar una obra de titants. Els Xiquets de Valls probarán son bahó y sa entersa fent el castell de nou de bonas á primeras. La festa en aquells moments ja no es tal festa: es la Tradició, que passa com una divinitat captivant els cors; es una religió, es un cult.

      La gent está afanyosa; esborronada d’entusiasme... peró’s domina y no parla sinó en veu baixa. Y la gralla cóm refila, cóm marca, ab sas encoratjadoras notas, cada nou esfors dels castellers, que van enfilantse... ES inexplicable la impresió que causa l’espectacle d’aquell munt de titans balandrejantse sobre la gentada, mentres el sol de mitjdia’ls recrema la pell y arrenca blancors enlluhernadoras de sas lleugeras y gastadas robas de bri.

       Tot d’una la grall fa un trémol prolonta y l’entussiasme del poble esclata en frenétichs aplaudiments. Els Xiquets s’escorran avall y en un santiamen el castell queda desfet.

        Llavors el Joanet, qu’anava á tersos s’acosta á un home vell que s’el mirava embadalit.

        - Qué os ha semblat?- li pregunta.

        - Bé, molt bé, noy! M’he cregut que tornava á veure á ton pare, Deu l’hagi perdonat!

        - Ell y vos sempre estavau á punt de pararlo’l castell de nou.

        - Aquí mateix el vam fer tot net, ara fa trenta anys... y encara’m sembla que hi tornaria! Com enganya’l cor! Jo anava á segons, ab el vell Suros y el Pep Merla. Ton pare, qu’ha estat un ters d’alló que no hi ha, anava sobre meu; y que s’hi trobava bé sobre aquest replà d’espatllas, perque un hom no es pas gens minso. Jo ja li deya: -“Tira, no miris prim, apuntalat sense por...” –Pero’l xicot en sabia y s’hi mirava, y castell qu’ell hi fós, se t’alleugeria d’uns quants quintás.

         En tant l’Angeleta s’ha cansat d’esperar al seu promés, qu’embadalit aquell día ab els Xiquets, fins s’oblida d’ella. Se’n oblida y s’en torna á casa tot escatint amb els devots de la festa, un cop enllestida la tasca de las proesas. Y al entornarsen, ni ell ni’ls companys buscan redós contra’ls raigs de sol, ni la senten sa cremor, afalagada com tenen l’anima per la fresca onada d’alegría qu’aixeca entre la sencilla gent dels vilatjes tarragonins la més vella de sas tradicions.

18. Narcís Bas i Socias i "La Nari"

Continuem a la Plaça dels Germans Ramon Vidales per recuperar un altre text amb referències a l'activitat castellera: l'obra de Narcís Bas i Socias "La Nari".

A “Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926” de l'historiador Pere Ferrando, i una de les obres de referència conjuntament amb altres treballs seus per conèixer la història dels castells, l’autor parla amb aquestes paraules de les referències castelleres en l’obra de Narcís Bas i Socias. El text és el següent:

La Nari constitueix, en el seu conjunt, una exquisida novel·la de costums vendrellencs. Es va anar publicant, per capítols, al setmanari local El Baix Penedès. Els que ens interessava de transcriure –totalment, o en part- són extrets dels números corresponents al 29 de maig, 5 de juny i 24 de juliol de 1926.

Aquest darrer número coincideix, precisament, amb la celebració de la Festa Major, i per aquest motiu al peu del treball hi ha una nota de la redacció, de la qual extraiem aquestes lletres: “Casualment, la publicació d’aquesta novel·la de costums vendrellenques que venim publicant d’uns mesos ensá, es troba dintre la descripció de la Festa Major entre quins quadros l’amic Bas i Socias hi pinta els grans castells que aixecaven allavors els Xiquets de Valls a la Plaça Vella i en sortint d’ofici. (...) Item més: com que la trama novel·lesca de La Nari passa al Vendrell una cinquantena d’anys endarrera, per posar més relleu a aquelles descripcions i també amb el fi de donar a conèixer çò que era la nostra festa major en aquells anys, ens plau publicar aqui mateix el programa de la del any 1877, en que es feren extraordinaries festes amb motiu del centenari de la institució de la nostra festa major.”

El suara anomenat programa és, precisament, el que reproduïm en aquestes pàgines. Quant a l’apreciació que ens fa, en el sentit que la trama novel·lesca està situada cap als anys 1876 –cinquanta anys enrera-, cal suposar que, entre altres coses, es val de la relació de castells que van anar sortint al text que hem vist, com ara el titànic “cinc de nou”, aconseguit de descarregar tan sols un cop en tota la història dels castells, el 1883, per la Colla Vella.

Després de l’esplendorosa Festa Major relatada per Narcís Bas i Socias, el mateix autor, en aquest darrer capítol, ens fa una anàlisi de l’estat dels castells en aquelles dates -1926-. “Vet’aqui una costum admirable de la terra, però una costum que’ns escapa. Cal despedir-la amb una glosa ben oportuna”. I aquí, Bas i Socias fa unes disquisicions entre els castells i l’esport, tema aquest darrer tan de moda en aquells anys.

Les boniques paraules que clouen aquell capítol, les fem nostres per tancar aquest: “Els Xiquets de Valls tenien el principi de la família amb sos cànons patriarcals. Feien art sense pensar en el lucre. I les mullers i les mares eren part en el sacrifici”.

I a continuació es transcriu un fragment de "La Nari"

(…) Rendida l’ànima popular a la doble borratxera de la força i de la bellesa, els ulls miran –i el respir queda en sospens– contemplant assombrats cóm es forma el gran castell (...) i creix, amunt, amunt, el gran castell (...) I aguanta fort, molt fort el gran castell. Nosaltres veiem en ell un emblema: és l’emblema de la energía catalana, emblema de la rudesa convertida en elegància, emblema del més enllà de la llògica pel miracle de la voluntat; emblema raonable en fi, en quina estructura floreixen els esforços i els sentiments de aquests homes que, reflexius, impertorbables, a sant freda, realitzen un art tot desprenent-se del ràs de terra i enlairant-se cap al cel. Art magnífic. D’aquest art l’admirat portugués Gomes Teixerira diría que “té el caràcter de insconsciència fundat en la matemàtica”. i el judici sería exacte.

A més de les referències castelleres de “La Nari”, és interessant també llegir aquest article publicat al bloc de Xavier Güell, i en el qual es fa esment a un succés ocorregut al Vendrell, cap el 1893, amb un enxaneta que va ser obligat pel seu pare a pujar a un castell de nou. Un text de Narcís Bas que va ser publicat a “La Campana de Gràcia” l’any 1894 i que tractava sobre la formació dels infants.

Així mateix, “La Nari” ha estat també font d’informacions interessants, com el fet que castells com el cinc amb l’agulla, així com altres construccions que actualment considerem ‘innovadores’ es fessin ja durant el segle XIX. Pere Ferrando, en aquest article, analitza fragments de “La Nari” per expressar la seva opinió al respecte d’aquests castells.

17. Josep Aixalà i Casellas

Un altre text sobre temàtica castellera és el de Josep Aixalà i Casellas, publicista, escriptor i cronista de fets vilatans. Aixalà (El Vendrell 1860 - L'Havana, 1944) va nèixer al carrer Nou, a "Ca l'Omellons", i de molt jovenet s’embarcà cap a l’illa de Cuba, on arribà a posseir una sòlida posició social.

Al “Diario de la Marina”, i sota l’epígraf “Divagacions d’un espanyol”, escrivia articles que relacionaven fets internacionals amb coses vendrellenques que recordava.

També va publicar articles al setmanari El Baix Penedès, els quals van ser recollits en diversos llibres: Hores Vagaroses (1928, reeditat el 1983), Pensant en la Vila (1929), La Font de la Menya (1930), L’aigua de Santa Tecla (1933) i Del Vendrell a l’Havana (malmès pels successos del 1936).

A l’Havana va publicar en català: La propietat d’una obra artística (1913), Parlament del Centenari de la S.B. de Naturals de Catalunya (1940); i en castellà: Cromos de antaño (1937) i Siluetas femeninas (1942). 

A continuació es transcriu un dels seus textos on es parla sobre castells. 

HORES VAGAROSES (fragment)

“Tinc a la vista les fotografies dels ‘castellers’. Amb una lupa, i temptejant distàncies, he aconseguit una amplíssima visió de la festa en l’hora de major cohesió; és el moment de finir les festes religioses, és l’hora de provar la resistència de cada casteller, l’agilitat dels que pugen, la coronació del bell i atrevit monument d’humana vida, prestant els admirats espectadors la plasmació d’un quadre popular digne del Camp de Tarragona i les comarques germanes.

Són del Vendrell els castellers? Hurra també!, em diu el cor, ple de joioses visions d’aquelles insignificàncies. A molta gent no els dirà res, però a tan llarga distància em fan tremolar una delícia recuperada. En el balcó de l’Ajuntament, hi veig les quatre barres, als meus ulls infonen una visió de glòria. La bandera central també encarna el sentit d’una raça a la que em sento lligat amorosament. La mirada inquisitiva, a través de la lupa hi sap llegir el nom de ‘Plaça del Dr. Murillo’. De sobre de la mateixa no he pogut descobrir quina llegenda conté. Segurament deu expressar la causa del nom de la plaça Vella, de la Constitució, de no sé quantes vegades ha estat rebatejada; i calgué una nota luctuosa en la vila, per a donar-li un nom definitiu.

En primer terme del balcó hi coneixo a l’immens Pauet Casals, única persona d’americana blanca. Al seu darrera hi ensopego una altra blancor que no és de Festa Major, sinó aditament nevat en la cara inconfundible d’un home que, potser, tenint quasi la meva edat, no deu haver-se exhibit en el balcó consistorial ni tan sols un parell de vegades. És un home plebs? Bé, sí, sí, la plebs, som els que sempre miren amunt. Ho deixarem així.

Una borratxera de llum solar banya la façana de l’Església. La plaça està curulla de gernació, compacta, àvida d’emocions plenes de goig casolà. Els ‘Sants’ de pedra i les columnes del pòrtic estan plenes de joventut donant el conjunt de bellesa a la festa, l’avidesa i el sentit popular d’un espectacle ardit en colossal mixtificació de rudesa i encantament, de força i destresa, d’emulació i sacrifici festiu”.

Com a complement del text, i per conèixer una mica més qui va ser Josep Aixalà, val la pena llegir les dues ressenyades biogràfiques següents:

• "El fet 'indiano' al Vendrell: una entelèquia, encara", publicat a La Fura l'octubre de 1998
• "Tarraconenses en Cuba", publicat a La Vanguardia el setembre de 2003

I ja possats, per si de cas hi ha algun col·leccionista de llibres antics, aquí es pot comprar una primera edició d'Hores Vagaroses per poc menys de 70€.

16. Ramon Ramon i Vidales i moltes lletres castelleres

Continuem en la plaça dels Germans Ramon i Vidales, i recordem una de les personalitats a les quals està dedicat aquest espai: el vendrellenc Ramon Ramon i Vidales, un dels autors que més ha fet servir la temàtica castellera en les seves obres. Periodista, poeta i autor teatral, l’any 1892 va fundar, conjuntament amb el seu germà, Jaume Ramon i Vidales, el setmanari local El Vendrellense, dirigint també el diari del Baix Penedès des del 1906 fins poc abans de la seva mort el 1916.

La majoria de la seva producció poètica és de caire satíric o festiu, i com autor teatral retratava costums vilatans i posava en escena retalls de la vida quotidiana. Entre les seves obres amb presència castellera trobem “En Pau de la Gralla o la Festa Major de la Vila”, sainet en un acte i prosa de costums populars tarragonines que es va estrenar amb gran èxit al Teatre Novetats de Barcelona l’any 1900.

Pere Ferrando y Salvador Arroyo ens expliquen a “Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926” l’argument de l’obra:

“Aquest saynete en un acte y en prosa de costums populars tarragoninas fou estrenat (ho transcrivim del mateix llibret editat) ab gran exit en lo Teatre de Novetats de Barcelona la nit del 16 de Noviembre de 1900. L’acció se suposa en una vila de la provincia de Tarragona, però, pel text, podem endevinar els trets principals d’una Festa Major vendrellenca (...), i ens hem pogut fer una idea de l’argument bàsic de l’obra: el Salvador, casteller de tota la vida, vol que la seva filla Angeleta es casi amb el Tomasset, també casteller, però ella veu amb més bons ulls el Cisquet, el qual, per poder-se guanyar la simpatia del Salvador, es fa casteller i du el 'pilar de sis' al balcó. També trobem anomenats alguns personatges reals, com ara l’Isidre de Rabassó i l’Espiridión de Tarragona, a més del 'Pau de la Gralla', que fou un conegut graller de la Pobla de Montornès anomenat Pau Recasens. De la mateixa manera, hem reconegut que el nom 'Viola' que empra l’autor per citar l’anxaneta que surt a l’obra, és realment un renom vendrellenc de la família Gaya Mestres, de la qual hem trobat relacionats dos membres a principis d’aquest segle a la nostra vila”.

Ramon Ramon publica el juliol de 1901, al diari Lo Vendrellench, “Lo castell de Nou”, text on descriu l’enlairament d’un “tres de nou net” per part de la Colla Vella. Un altre dels seus escrits és “Vaca de llet”, del qual Ferrando i Arroyo diuen al seu llibre que es tracta d’una novel·la publicada dins de la col·lecció Biblioteca Popular de “L’Avenç” de Barcelona, l’any 1909, i en el qual trobem fragments “que es refereixen a l’enlairament d’un “quatre de vuit” gairebé idèntics als que un any abans, va publicar a El Baix Penedès dins de “Costums que es perden i records que fugen...”.

Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat

"Lo castell de nou"

Els mateixos autors expliquen que “Costums que es perden i records que fugen” anava dedicat “als amics, eminents concertistes Pau Casals i Benvingut Socias”, i que “en aquest text hi veiem reflectit, clarament, el record d’unes festes majors esplendoroses, curulles de balls, que segurament Ramon Ramon devia viure en la seva joventut, i que, al moment d’escriure –potser el mateix 1908?-, anaven perdent la seva força; àdhuc, naturalment, els castells, dels quals, a diferència del treball publicat pel mateix autor el 1901, tan sols descriu l’enlairament d’un “quatre de vuit” que, fins i tot, fa ‘llenya’... Precisament aquesta caiguda dóna nom al treball que va publicar el mateix Ramon Ramon el 12 d’octubre de 1908 al setmanari vallenc La Crónica de Valls. El títol és 'L’enderroc del castell' i, tret del primer paràgraf, és idèntic al que acabem de transcriure”.

 

 

“Costums que’s perden y records que fugen”

(fragment)

(…) La plassa no pot contenir l’aixebuc de gent que en ella s’hi ha aplegat pera fruir de l’espectacle de’ls Castells y torres de’ls forsuts Xiquets de Valls, que van á comensar la tanda pel castell més alterós de tots, el de Quatre pilans de vuit.         

Quatre blocs de carn humana s’entrellassen fortament de brazos, y’l buit qu’entre ells queda se omplena amb altres còssos, y à són redós s’agrupen altres en apretat feix, quedant així format un sòcol fort y macís com mur ciclop, y sobre d’ell, pugen els segons, els quatre qu’han de sostindre sobre lluirs espatlles l’edifici de carn humana, y s’agrapen els uns als altres, amb els brazos fortament trenats, en tant que llurs cames, asentades damunt les espatlles dels quatre soterrats blocs, desapareixen fins à genolls, colgades per un amuntegament de brazos, per damunt dels quals s’hi passegen tots els altres xiquets, disposats á enfilarse cadascú al lloc que ha d’ocupar en el castell.

Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat complet de

"Costums que es perden i records que fugen"

 Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat

"Lo pìlà de 6"

  

 

 

 

15. Jaume Orpinell i la polèmica entre castells i sardanes

 

Just al costat de la Plaça Vella ens trobem amb l'espectacular Plaça dels Germans Ramon i Vidales, un petit espai que comunica el conjunt urbà de la plaça, l'església i l'ajuntament amb la placeta del carrer major, on vam trobar el mural del 3de8. 

La Plaça dels Germans Ramon i Vidales és un espai visualment impactant, ja que totes les seves façanes estan pintades amb molt de realisme i en un estil pictòric molt atractiu. Aquesta placeta ens serveix com a punt i final de l'itinerari, recordant l'abundant material casteller que trobem a l'entorn del nucli dels germans Jaume i Ramon Ramon i Vidales, un cercle d'intel·lectuals i personatges del món de la cultura integrat, entre altres, per personatges com Josep Aixalà, Narcís Bas i Socias, Lluís Via, Jaume Orpinell i els esmentats germans. 

Iniciem les últimes lectures d'aquesta passejada per la literatura castellera amb el poema "El botó de la sardana", de Jaume Orpinell. Pere Ferrando i Salvador Arroyo expliquen que es tracta de la darrera part d'una carta escrita al setmanari tarragoní Catalunya Nova l'any 1907, en un context de polèmica entre els defensors de les sardanes i els dels castells. Després de la publicació de diverses cartes en defensa de posicions diferents, amb afirmacions més o menys contundents, Jaume Orpinell tancará la seva carta amb aquest poema en un intent de conciliar les dues activitats. 

EL BOTÓ DE LA SARDANA

 

La silenciosa plaça vella

avui sobrix d’intensa vida:

per balconades i finestres

cap més Formosa no hi cabria!

A baix, empentes, cridadissa:

no hi ha proa lloc en la gran plaça

i encara gent, més gent arriba

a glops a glops i a torrentades!

Febos roent els caps aplana…

més sol, més gent, més crits i empentes!

però, en sonar, de cop, la gralla

ni el sol se sent, ni s’ou ja fressa.

Els Graus xiquets al mig arrelen

i l’arbre creix: tronc sense fulles…

-Enlaire! Enlaire! –L’anxaneta

camí del Cel valent se’n puja!

Ja el tendre infant guanya l’altura

i arreu arreu els cors s’emporta:

son cant de triomf la gralla apunta

i el poble esclava en clams de joia…

Les gralles callen, calla el poble

I entorn el pal de carn humana

La gent s’aparta, el flabiol sona

I al punt comença la Sardana.