jueves, 7 de junio de 2012

3. Emili Miró: patriarca de les lletres castelleres



Emili Miró i Fons (El Vendrell, 1900 - Barcelona, 1993)

(Sobre l'Emili Miró es pot veure l'obra Emili Miró i Fons. Una vida dedicada als castells (1900-1993), en la Col·lecció Camí Ral, núm. 19, de Rafael Dalmau, Editor (Barcelona, 2001)

(Més informació a la pàgina web dels Castellers de Terrassa)




Deixem enrere el local dels Nens i creuem la Riera de la Bisbal pel pont per a vianants que trobem just al davant. Ben a prop girem a l’esquerra, pel carrer Cristina Baixa, fins arribar al número 40, on trobem una placa en la façana de la casa on va néixer un dels personatges més estimats, reconeguts i importants de tot el món casteller: l’Emili Miró.

Nascut al Vendrell, i ben vinculat al món dels castells des de sempre per tradició familiar (de fet, una de les dues colles que van sorgir dels Nens quan es va produir la subdivisió entre ‘Mirons’ i ‘Caneles’ venia d’aquí), l’Avi Miró –com se’l coneix a Terrassa- ha estat una figura cabdal pel món casteller. Casteller dels Nens, col·laborador del mític Jan Julivert, va haver de deixar la seva vila nadiua per marxar a Barcelona i, després, a Terrassa. Amb tot, aquest allunyament no el va fer perdre mai el contacte amb la colla vendrellenca. De fet, des de Terrassa va continuar actuant com a relacions públiques dels Nens del Vendrell, a més de convertir-se en el fundador de les dues colles d’aquella ciutat: els Minyons i els Castellers de Terrassa.



Durant tota la seva vida, Emili Miró va ser admirat per haver estat també una de les persones que més ha fet per potenciar la germanor entre colles. Assistia als assajos de moltes agrupacions sempre que podia, ajudava en totes les pinyes, i sempre va mantenir unes relacions molt cordials amb tot el món casteller, la qual cosa el va portar a ser molt estimat. Així mateix, destaca la seva vessant de cronista casteller, amb col·laboracions en nombroses publicacions, sent l’autor de la “Història dels Castellers Nens del Vendrell, 1926-1957)”. I, també, eren famosos els seus ‘predicots’, petits textos que escrivia amb missatges encoratjadors.

Emili Miró disposa actualment d’un Fons documental a la ciutat de Terrassa, on també se celebra, cada setembre, una diada en memòria seva, en la qual també hi participen els Nens del Vendrell. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, així com amb la Medalla d’Or de la vila del Vendrell i de la colla local.










Fer castells, per a un casteller, és un goig i un esbargiment; és la vàlvula de compensació que apaivaga el foc interior i aserena el neguit impetuós de la seva sang.

Sí, perquè els castells són aplaudiments, abraçades, cridòria, i fins i tot llàgrimes emotives en executar-se un castell d’envergadura. Els castells sempre han sigut aquest aire de festa. En un dia de castells no veureu cap cara trista. Repareu que tothom té el somriure a flor de llavi. Aquesta alegria la divulga la fal·lera i el goig que sent el casteller en pujar al castell. És una alegria encomanadissa. Qui la va copsar amb tota amplitud va ésser en Clavé, amb l’estrofa que diu: Quina gatzara, quina delícia, causa al poble, los braus xiquets.





Un article força interessant que tracta de manera àmplia tots els aspectes de la personalitat de l'Emili Miró (escriptor, dansaire, casteller...) és el que Pere Ferrando i Salvador Arroyo van publicar al setmanari El 3 de Vuit el 19 de juliol de 1991, i que també es va recollir en el llibre "El Penedès Casteller. Pàgines d'història", de Pere Ferrando. Col·lecció l'Aixecador, 3 de l'Editorial Cossitània. El text és el següent:



EMILI MIRÓ, CASTELLER VENDRELLENC



El passat dia 5 de maig, a la Plaça Vella de la seva vila nadiua, que tants records li reporta, va rebre la Medalla d’Or dels Nens del Vendrell en la culminació d’uns actes d’homenatge a la seva persona. Tots aquests actes en la seva globalitat podien donar una significació que a l’avi Emili Miró no li va passar desapercebuda: una manifestació castellera infantil que representa un futur encoratjador; la presentació del segon llibre que vesa sobre castells vendrellencs, del qual fa ell mateix el pròleg; el propi reconeixement mitjançant aquest homenatge, junt amb els seus amics vendrellencs i terrassencs, i els castells a la plaça, prou afalagadors.

Potser devia trobar a faltar la materialització del postulat que tant ha intentat difondre arreu: la germanor, car les inclemències meteorològiques impediren veure un castell amb camises dels Nens i dels Castellers a la mateixa plaça on rivalitzaven Caneles i Mirons i on també es descarregaren els primers tres de vuit, pilar de sis i el de set folrat del segle.

Creiem que aquest és un bon moment per donar a conèixer la seva vida dins dels castells a la seva vila nadiua, i així potser ens ajudarà a conèixer-lo un xic més i, de retruc, també a la història castellera local.

Tot plegat, un conjunt de dades prou importants i intenses com perquè ens hàgim de limitar exclusivament a l’Emili Miró vendrellenc, tenint present sempre i en tot moment l’admiració i respecte que tot el món casteller li guarda, reconegut recentment en ser-li concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de mans del mateix president Jordi Pujol.

L’home

L’Emili neix al Vendrell el 5 de setembre de 1900 a les quatre de la tarda al núm. 42 del carrer de Baix de França. És el cinquè fill del matrimoni format per en Salvador Miró Ramon, pagès i nascut a Sant Vicenç, i Dolors Fons Solé, de Bellvei, on s’havien casat abans del 1890.

Fou batejat el 9 de setembre. Davant seu han nascut ja 4 germans: la Isabel, el 1891; el Magí, el 1893; i dos bessons, el Domingo i el Pau, el 1897, el primer dels quals va morir als vuit dies i el segon amb dos anys. Després de l’Emili en vindran al món dos més: el Joan, el 1902, i el Salvador, el 1904, que va morir amb només un mes.

L’any 1921 va marxar a viure a Barcelona, on tenia feina de paleta. Allí fixà la seva residència de manera permanent, tot i que es desplaçava sovint al Vendrell i no hi faltava mai en diades assenyalades: Festa Major, Fira, Nadal...

El desembre del 1922 es casa al Vendrell amb Maria Jané Nin. D’aquest matrimoni va néixer una filla l’any 1923. Finalment, l’any 1935 es trasllada a Terrassa, lloc en el qual fixa definitivament la seva residència.

La nissaga dels Mirons

No és un fet casual l’afecció castellera de l’Emili: “El pare ja venia de nissaga castellera, perquè el nostre avi ja feia castells, i de petit ja el prenia a veure’ls”, escrivia ell mateix. De fet, aquesta successió de l’afecció de pares a fills és una constant en el si de diverses famílies vendrellenques, fet que ens fa recular a temps molt llunyans l’afecció castellera a la nostra vila. L’avi de l’Emili era Magí Miró Soler, nat el 29 d’agost de 1926t i mort el 16 d’abril de 1908. Fill de Sant Vicenç de Calders, era amic de l’Isidre Rabassó, cap de la Colla Vella vallenca, la qual, i mitjançant aquesta amistat, havia vingut el segle passat a actuar a Sant Vicenç. Segons que hom conta, el Magí tenia tres afeccions: les cartes, la cacera i els castells. El seu fill Pau “heretà” les dues primeres afeccions: els castells varen copsar més l’esperit de l’altre fill: Salvador Miró Ramon, nat el 1864.

El pare de l’actual Emili, el Vador, com se’l coneixia, “era un bon home, poc enraonador i molt sofert”, com diu el mateix Miliu. Molt per sobre, podem apuntar que l’any 1903 va descarregar a segons el darrer quatre de vuit de la decadència, a la Plaça Vella vendrellenca, així com el darrer carregat, aquest a Vilafranca l’any 1908, on la “llenya” li va malmetre dues costelles; també a segons i a la mateixa localitat descarregà el darrer pilar de cinc caminant pel carrer de Santa Maria d’aquesta època.

Totes aquestes gestes foren fetes dins de la Colla Vella de Valls; continuava, així, amb la gran amistat amb l’Isidre Rabassó del Magí.

El Vador s’encarregava de fer venir la Colla Vella per la Festa Major vendrellenca, fins que un any determinat, amb anterioritat al 1914, unes desavinences amb el cap de la colla propiciaren el “traspàs” cap a la Colla Nova de l’Escolà, en el si de la qual aquella Festa Major del 1914 pujà segons, junt amb aquest i el Pau Ganso, en un tres de set. Encara el 1952 el veiem inscrit en una relació de castellers dels Nens. Moria el primer de l’any següent.

L’hereu de la casa fou Magí Miró Fons, nat el 1893 i finit a l’Hospitalet de Llobregat el 7 d’agost de 1975. Ja l’any 1920 pujà a segons en una torre de sis a Vilafranca amb el cap de colla, l’Anton de l’Escolà; el mateix castell i la mateixa colla que per la fira vendrellenca del 1925.

Membre dels Nens del Vendrell des de la seva creació l’any 1926, el cognom de tota la nissaga serví per anomenar la colla dels Mirons a una de les dues parts en què es dividí aquesta la fira del 1927; l’altra era coneguda amb el nom dels Caneles, tot i que el nom genèric Nens del Vendrell es continuà emprant els anys 1930 i 1931 per anomenar els Mirons. Resumint la seva tasca com a casteller, destaquem que pujà al primer quatre de set, el 1929; al primer tres de set; al quatre de set amb agulla; al cinc de set el 1932 i a la torre de set i pilar de cinc sense mans el 1933. Més endavant, el 1959, encara el trobem en una llista dels membres de la Colla Vella tarragonina, de la qual era un bon puntal.

Tanquem aquest apartat amb el Joan Miró Fons, nat el 1902 i finit el 1938. La circumstància de la precarietat de la seva salut no li fou impediment per aficionar-se als castells; ans al contrari, ell agafà la vessant tècnica i de direcció apresa en les moltes actuacions que seguia.

Així, des dels inicis de la colla “s’acredita d’observador i, en el si de la colla dels ‘Nens del Vendrell’ es guanya l’autoritat moral”, segons que escriu el seu germà Emili. L’estiu del 1929 s’inicia el que seria una gran amistat amb el Joan Julivert, introduint-lo a la colla i ensenyant-li les seves tècniques, fins al punt de compartir la direcció d’aquesta, que deixaria totalment en mans del Jan l’estiu del 1935. Encara per la Fira d’aquell any el Joan Miró encapçalaria una colla que tornaria a agafar el nom de Mirons.

L’Emili i els balls populars

Certament, una de les cares poc conegudes de la vida de l’Emili és la d’actor-dansaire dels balls del seguici popular vendrellenc. El seu primer vincle amb els balls ve determinat per un fet diguem-ne “urbanístic”, com ell mateix assenyala: “Davant de casa hi ha una font que la posaren perquè està al mig de la llargada que té el carrer i, per abeurar-s’hi tots els balls i castellers que hi actuen. Així és com vaig veure l’any 1906 el Ball de la Rosaura”. Tanmateix conserva el record de l’actuació, al mateix lloc, del Ball del Serrallonga l’any 1907. També els assaigs del Ball de Malcasats, el 1910, en què el seu germà Magí feia el personatge del “pagès”.

L’Emili va debutar en aquest món de la cultura popular als 12 anys com integrant del Ball de Cercolets, junt amb el seu germà Joan. Corria l’any 1912. L’any següent, el 1913, els dos germans Miró tornaren aprendre part en un altre ball, el de Pastorets. L’Emili féu de “pastor més vell”. Compartia repartiment amb el seu gran amic Josep Solé Pepito Marxant, que feia de “pastoreta”, entre d’altres 10 personatges més que tenim documentats.

Ambdós balls van ésser organitzats per Marcel·lí Solé General i per Salvador Lleó Vador Titanyo. Els Pastorets cobraren per l’actuació –sonador de flabiol inclòs- 65 pessetes.

Com veiem, doncs, els tres germans Miró varen ésser tots actors-dansaires dels balls populars vendrellencs abans de la seva total introducció en el món dels castells.

L’Emili escriptor

La vessant literària de l’Emili Miró comença en el seu període de joventut. En concret, en el decenni barceloní 1923-1933. L’Emili escriptor és en aquella època un observador autodidacte. Està abonat al setmanari vendrellenc El Baix Penedès i hi publica alguns articles d’art. L’escultura Els Primers Frets i el quadre Record, ambdós exposats al Museu del passeig de l’Arc del Triomf, són els temes que inspiren les seves primeres lletres publicades.

Els seus articles arriben fins i tot a l’altra banda de l’Atlàntic i des de l’Havana en Josep Aixalà valora i opina sobre els conceptes que l’Emili té de l’art i la inspiració artística. L’Emili fa de crític d’art abans d’ésser cronista casteller.

Una altra vessant de la seva producció literària és la de cronista i historiador casteller, tema al qual dedicarà gran part de la seva vida.

L’apel·latiu patriarca de les lletres castelleres no és fruit de cap caprici particular; és el reconeixement de tota una extensa bibliografia que ha anat configurant amb els anys. La seva manera d’escriure, amb el cor, transmetent els sentiments i fent-nos-els arribar a tots els lectors és una característica més del seu tarannà. A la premsa vendrellenca hi ha col·laborat bastants cops. Així, hem fet una relació de tots els seus treballs i articles publicats a la nostra vila, el resum del qual transcriurem aquí per reflectir i conèixer millor la seva obra.

Amb certesa no sabem on publicà el primer article que versés sobre temes castellers. A la nostra vila el primer que va publicar va ser l’any 1952. Al quinzenal anomenat Vendrell del 6t de setembre trobem un article, escrit en català, titulat “Crònica Castellera”, que tracta sobre la Festa Major vilafranquina d’aquell any.

Dos anys després, també a Vendrell, el 9 d’octubre, escrivia, ara en castellà, una col·laboració referint-se a la necessitat de la creació d’un patronat casteller local. El 1957 acabà d’escriure el seu llibre Història dels castellers els Nens del Vendrell, que veuria la llum el 1961 i on demostra, amb tota intensitat, la seva manera d’escriure, transmetent els seus sentiments vers els castells.

Al número del 23 de juliol de 1960, també a Vendrell, publica unes dades referents a la Festa Major vendrellenca del 1895. Desapareguda aquesta publicació, no tornem a veure la seva signatura fins al 24 de desembre de 1967 al Baix Penedès, un mes i mig i escaig després d’aquell controvertit pilar de sis dels Nens. En aquest article, titulat “Paradoxa Castellera”, ens parla del fet que, globalment, els Nens feien més bon paper que els vallencs; en canvi aquests guanyaven tots els concursos. També s’analitza la validesa d’aquell pilar de sis tot qüestionant totes les raons que indiquen la no consecució del pilar. És precisament en aquest marc de controvèrsies entre Valls –el Vendrell que l’estiu de l’any següent, 1968, l’Emili treu la idea (exposada novament en un article del 10 d’agost a Baix Penedès) o potser la voluntat o necessitat de fer ressaltar dins el món casteller el postulat de germanor que, anys avenir, tant ha defensat en tot moment, i que tant si la seva postura ha estat qüestionada com recolzada, li ha servit per crear-se un respecte i admiració a totes les colles, de manera que l’han elegit com a representant de totes en actes conjunts d’agermanament, com ara la Trobada de Castellers a Santes Creus, el 2 d’octubre de 1977, on l’Emili presidí l’acte.

El número del Baix Penedès del 21 de febrer de 1970 comença a publicar una sèrie subtitulada “Temes castellers”, en la qual aniria desgranant temes tan diversos com ara: “El bressol dels castells” (8-8-1970), “On els castells es bressolen” (5-9-1970), “El vestuari casteller” (17-7-1971) i “26 de juliol de 1972” (4-11-1972). Un sentit article titulat “Jan: símbol i mite” publicà al número del 23 de desembre de 1972 en la mort de Jan Julivert, així com d’altres de recordança al traspàs de Joan Vidal Salvó (núm. del 26-2-1974) i a Llorenç Arbós Romeu (núm. del 2-11-1974).

Desapareguts el diari i la dictadura, Emili Miró escriu al número del 15 de novembre de 1979 del setmanari Informes Baix Penedès un article titulat “Pau Casals i els castells” amb motiu del retorn de les despulles del compositor a la seva vila nadiua.

No ens hem d’oblidar, en aquest apartat, de totes les quartilles que ha omplert escrites a mà i dictades pel cor als dinars d’homenatges i diades de la colla dels Nens, recordant, analitzant i sobretot encoratjant sempre aquesta colla.

Ja amb 90 anys, l’Emili continua actiu: ha escrit el pròleg del llibre Presència castellera al Vendrell fins el 1926 i els tres discursos que va pronunciar el dia del seu homenatge a la nostra vila; tot un repte i, alhora, una necessitat.

L’Emili i els castells

Sens dubte l’origen és quelcom que marca els homes, i l’Emili, com a fill d’una nissaga vendrellenca de castellers, va tenir ben prompte contacte directe amb el món dels castells. Entre els seus primers records d’infantesa ens explica que “el 1907, a les matinades, vaig sentir les gralles i vaig saltar del llit i des de la finestra vaig veure el pilar que feia el pare davant de casa”. Tanmateix, el 1910, quan va néixer el més petit dels germans Caneles, el Joan, recorda l’Emili que els altres tres germans grans –l’Anton, el Marcel·lí i l’Isidro- ho celebraren fent pilars de tres caminant per tot el carrer de França.

Quan per la Fira del 1926 surten per primer cop els Nens del Vendrell, l’Emili fa ja cinc anys que viu a Barcelona. Però aquell jorn també hi és present. El seu pare és un dels fundadors de la colla i els seus germans també en formaran part. El 1927, quan la primera agrupació es divideix en dues colles, Caneles i Nens del Vendrell o Mirons –apel·latiu emprat segons el lloc o moment d’actuació- l’Emili fa costat a la colla familiar; tot i que no acostuma a pujar als castells, pel senzill fet que, vivint a Barcelona, difícilment podia assistir als assaigs.

Pel que fa a la seva primera actuació castellera, en el si de la colla familiar dels Mirons, ens recorda l’Emili que “per primera vegada en la meva vida castellera vaig fer a la plaça de Vilafranca un tres de set i seguidament el cinc de set”; era el 23 i el 24 de maig de 1936, en l’actuació dels Mirons a les Fires de Maig a Vilafranca. Després recorda també haver anat al Poble Espanyol de Montjuïc, on “Férem el tres de set i intentàrem el cinc de set, i recordo bé que va caure”. Era el Concurs de Castells celebrat al Poble Espanyol el 14 de juny de 1936. Concurs que va guanyar l’altra colla vendrellenca, la dels Nens del Vendrell, comandada pel Jan Julivert.

I va venir la guerra...

L’any 1939 els castellers de les dues colles ‘agruparen en una sola, sota el primer nom de Castellers Vendrellencs o Xiquets del Vendrell –també segons el moment i el lloc d’actuació. En la dècada dels quaranta i a la Festa Major de Torredembarra, entre 1944-45 situa l’Emili la famosa anècdota de l’oportunitat frustrada de poder ésser segon del seu primer quatre de vuit.

Les cròniques castelleres vendrellenques dels anys cinquanta destaquen l’Emili Miró com a tècnic casteller de la colla dels Nens del Vendrell, al costat d’en Salvador Gual Pintor i d’en Pau Figueras Ganso. També hom el recorda en la seva tasca de relacions públiques acompanyant el Jan Julivert amb la seva moto a concertar i signar contractes d’actuacions de la colla.

Com assenyala Miquel Castellví: “Aconsellava quan calia el seu amic Jan Julivert, o el directiu Pau Figueras, que solia tenir cura de preparar la pinya a la plaça. Parlava amb l’un i l’altre sobre l’estructura del castell, accentuant sempre la discreció i fugint de paraules cridaneres”.






RESSENYA BIOGRÀFICA

 Vendrell, 1900- Terrassa, 1993. Fou un casteller català, conegut a Terrassa com l'Avi Emili, ciutat on es va involucrar en la fundació de les dues colles castelleres locals, els Minyons de Terrassa (1979) i els Castellers de Terrassa (1980). Fou un apassionat dels castells i la seva bellesa estètica.

A llarg de la seva vida va anar recopilant retalls de premsa del món casteller i fotografies, les primeres de l'any 1918, fins a reunir-ne 800. També reuní uns 150 textos de les arengues de motivació que feia a les colles abans de començar una actuació, coneguts com a predicots, i correspondència que va mantenir amb varies personalitats.

Miró actuava de manera molt activa amb els Xiquets de Valls, quant aquests actuaven a la seva vila natal del Vendrell. Va formar part dels Nens del Vendrell, i poc després dels Mirons, colla que estava dirigida pel seu germà Joan, i que deu el nom de la colla al cognom de la seva família. Va participar com a segon a castells de set.

Tot i mantenir vincles amb el Vendrell, als 20 anys es va traslladar a Barcelona, on freqüentà varis ateneus populars. El 1935 es va traslladar a viure a Terrassa, on també va portar aquesta passió malgrat ser una ciutat industrial amb poca tradició prèvia de castells. Va seguir de prop l'activitat de les principals colles i entre els anys 1940 i 1950 actuà com a relacions públiques dels Nens del Vendrell. L'any 1957 va escriure un llibre titulat "Història dels castellers. Els Nens del Vendrell 1926-1957". El cronista Jaume Casanova, de Vilafranca del Penedès, va batejar-lo l'any 1975 com El patriarca de les lletres castelleres. Arrel de les seves publicacions referents al món casteller i la seva bona relació amb moltes colles, l'any 1977 Emili Miró intervingué en el Congrés de Cultura Catalana com a representant de tots els castellers, en un moment en què la rivalitat entre colles encara era molt present.

 Anys després, quan es va fundar la colla Castellera Minyons de Terrassa el 1979, se li va proposar de ser-ne el primer president, càrrec que acceptà. L'any següent, quan un grup de dissidents d'aquesta colla es va escindir i va crear la colla dels Castellers de Terrassa, també van fer l'Emili Miró president, càrrec que va mantenir fins la seva mort l'any 1993.

Premis i llegat

El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La colla Castelleres de Terrassa convoca anualment una diada en la seva memòria, el segon cap de setmana de setembre. També té dedicat un passatge anomenat Emili Miró al costat del local d'aquesta colla.

Tot el seu llegat, format per més de 2.500 unitats documentals i la seva biblioteca personal, es va usar a Terrassa per crear un fons casteller que porta el seu nom, propietat de l'Associació Fons Casteller Emili Miró. Aquesta entitat té la finalitat de preservar, conservar i divulgar el llegat, organitzant xerrades i taules rodones, recuperant fotografies i pel·lícules històriques i fomentant intercanvis culturals. L'any 2010 la gestió, explotació i difusió del fons passà a l'arxiu històric municipal de l'Ajuntament de Terrassa.

 Obres

         - Història dels Castellers Els Nens del Vendrell 1926-1957





No hay comentarios:

Publicar un comentario