8. Pau Casals i els castells

Des de la porta del Museu Deu tenim una visió completa de la Plaça Nova, amb la font i l'estàtua de Pau Casals just davant de nosaltres. Just sortint del Museu i avançant cap a l'esquerra ens trobarem de seguida amb la Casa nadiua del mestre Pau Casals, figura clau dins l'activitat castellera del Vendrell.

“Els castells es senten com un impuls atàvic, profund, de força gairebé religiosa, que incita els homes de la nostra comarca a alçar aquestes torres humanes que es drecen cap el cel. Jo mateix n’he fet, de petit, a la platja de Sant Salvador, i tota la meva vida he servat al cor el fervent desig de col·laborar-hi. L’esforç agermanat, l’ardidesa i l’equilibri dels castells són el símbol vivent de les sòlides virtuts de la raça catalana”.

Alta cultura i cultura popular, expressions que de tant en tant conflueixen en la figura de personatges il·lustres. És el cas de Pau Casals, compositor i músic de prestigi internacional, defensor de la pau i les llibertats, persona mundialment reconeguda per la seva dimensió social, català universal, convidat d’excepció de mandataris polítics, grans governants i institucions mundials. Una imatge pública que avui anomenaríem global, però que mai va perdre –ben al contrari- la seva vessant local, vendrellenca, que sempre va mantenir intactes els lligams amb les tradicions de la seva vila i la seva terra, que sempre que va poder va ser-hi present i va col·laborar en el manteniment i preservació d’aquelles manifestacions tan arrelades en la seva personalitat, com és el cas de l’activitat castellera, ben present en la seva vida fins als últims dels seus dies.

L’obra “Pau Casals i els castells”, de Pere Ferrando i Salvador Arroyo (publicada per Cossitània Edicions) és un complet estudi de la relació del mestre amb el món casteller. I, en aquest article, farem una sintètica repassada d’alguns dels aspectes d’aquesta relació i estimació, que va abastar totes les vessants d'aquesta activitat. Perquè els castells, per a Casals, no només eren una simple afecció o simpatia cap a l'aixecament de torres humanes. No és només que, com passa amb tantes persones, li agradés veure i participar com a espectador de tant en tant una actuació castellera. La seva passió pels castells va anar molt més enllà, ja que hi va participar activament quan li va ser possible, va col·laborar en el manteniment de colles, va impulsar l'organització del primer concurs de castells, i va plorar d'emoció en veure com els Nens del Vendrell, la colla de la seva vila, es desplaçava fins a França per homenatjar-lo i mostrar-lo la seva estimació aixecant castells en el seu honor. Casals va ser durant tota la seva vida fidel a les seves arrels, i va manifestar la seva fidelitat sempre que va tenir oportunitat de fer-ho.

L'afecció de Pau Casals pels castells ja va néixer de ben petit, tal i com ell mateix ho va explicar en alguna ocasió en rememorar els castells que havia vist durant la seva infantesa. Fins i tot un record seu relatiu a un “castell de nou que vaig veure al Vendrell quan tenia sis anys” podia haver significat la reescriptura d’algun esdeveniment de la història castellera. De fet, un altre il·lustre vendrellenc, el cronista casteller EmiliMiró, va mantenir correspondència amb el mestre per constatar si aquell quatre de nou que esmentava s’havia arribat a aixecar realment. Casals, en un escrit adreçat com a resposta, expressava “... quins grans records guardo jo de la meva infantesa, dels castells de la Plaça Vella! I, a propòsit, sempre he cregut haver vist al Vendrell per allà el 1885 el quatre de nou”. Un castell que la documentació històrica finalment ha demostrat no va ser aixecat per les dates indicades per Casals, però que serveix per demostrar l’estimació i l’atenció amb que el mestre vivia els castells.

 

Durant els anys 20 del segle XX l’èxit i el reconeixement havien arribat a Casals. En aquella època el mestre acostumava a passar els períodes d’estiu a la seva casa de Sant Salvador, estades que aprofitava per participar de la Festa Major del Vendrell i, sobre tot, per no perdre’s l’actuació castellera des del balcó de l’Ajuntament. També n’era testimoni de l’aixecament de castells a Sant Salvador, havent estat fins i tot “víctima” de la caiguda d’algun castell en haver format part activa de la pinya. Però no només participava com a espectador en les diades que se celebraven al Vendrell, sinó que mai es perdia l’ocasió d’anar a veure castells sempre que es presentés l’ocasió, com és el cas de la Festa Major de Vilafranca o d’homenatges que se li dedicaven on no faltava l’activitat castellera.

De fet, l’estimació castellera de Casals va arribar al punt de convertir-se en un mecenes que va col·laborar en nombroses ocasions i de maneres diverses en el manteniment de l’activitat. En aquest sentit, va oferir el seu ajut econòmic per tal que s’organitzés un concurs de castells, un oferiment que passava per la donació “...d’una respectable quantitat en metàl·lic com a premi en un concurs de Colles de castells, el qual serviria d’estímul als molts aficionats que resten inorganitzats en les comarques tarragonines...”. Aquests moviments es van iniciar l’any 1929, i tres anys després, el 1932, el Patronat Pro-Festes de Tarragona, convocava un concurs de castells del qual Pau Casals va ser president del jurat.

Anys després, recordant aquell concurs del 1932, va expressar: “Com a vendrellenc, admiro els castells i em commouen molt. Recordo perfectament el concurs del 1932, en el qual vaig presidir el jurat qualificador (...) Estic molt content per recordar la festa de la nostra terra; els sentiments i ideals castellers es conserven i desitjo que continuïn”.

La relació amb els grallers

“Els grallers, aquells inoblidables missatgers de les principals diades! De matinada ja despertaven al veïnat amb les seves tonades tan alegres!”

Com no podia ser d’altra manera, el Casals músic, que tant s’estimava les manifestacions populars com els castells, no podia ser aliè a un dels elements inseparables de l’activitat castellera: la música de les gralles. La relació del mestre amb les gralles ja ve de petit. I, de la mateixa manera que no hi ha castell sense música, el músic Casals no podia deixar de vincular-se amb el “Toc de castells”.

Va ser així com, l’any 1900, el mestre, durant un dinar celebrat amb uns amics, va transcriure les notes del “Toc de castells” mostrant el seu coneixement de la tonada. Un mes després s’estrenava al Teatre Novetats de Barcelona l’obra “En Pau de la Gralla”, del saineter vendrellenc Ramon Ramon i Vidales, on apareixia la partitura del “Toc de castells” segons la versió que, possiblement, el mestre havia escrit durant aquell dinar.

La relació de Casals amb els grallers va ser intensa, arribant al punt que durant la visita que els anys 1964 i 1966 van fer els Nens del Vendrell a Prada, on el mestre s’havia exiliat, va servir perquè tornés a sentir el tant per ells estimat so de les gralles i la música que acompanya els castells.

Castells a l’exili

Casals, durant el seu exili a Puerto Rico, no va perdre mai el contacte amb les seves arrels. Una de les persones amb les que va conservar aquest contacte va ser amb Pere Català i Roca, amb qui va mantenir correspondència durant l’any 1949. En aquelles cartes el mestre mostrava el seu interès i agraïment per les informacions castelleres que li feia arribar. I, ben significatiu, és el fet que quan els Nens del Vendrell descarreguessin per primera vegada en el segle XX el 3de8 l’any 1951, el mestre tingués penjada una foto d’aquest castell a casa seva. 

L’any 1964 els Nens del Vendrell viatgen per primera vegada a Prada, amb l’objectiu d’homenatjar al mestre, després d’haver-lo intentat abans sense èxit com a conseqüència de la situació política de l’època. D’aquell viatge, Llorenç Arbós i Romeu escriu una crònica una descriu les llàgrimes d’emoció del mestre en ser testimoni del Pde5 que els castellers del Vendrell van aixecar en el seu honor en acabar el concert que el mestre acabava d’oferir en el marc dels Festivals de Prada d’aquell any.

Jan Julivert, el mític cap de colla dels Nens del Vendrell va escriure un temps després una carta d’agraïment expressant el que aquella sortida havia significat per a la colla. I, dos anys després, els nens van tornar a fer una sortida a Prada on el mestre es va tornar a emocionar en veure de nou l’aixecament de castells.

La permanent empremta del mestre en els Nens del Vendrell

Els Nens del Vendrell van manifestar sempre una estimació i admiració sincera per la figura del mestre. En van ser nombroses les mostres de reconeixement i oportunitats per homenatjar-lo en les quals van voler participar-hi, ja fos, com s’ha explicat, anant-lo a veure a Prada per portar-lo els seus castells, o bé, en actuacions desenvolupades al Vendrell.

Així, l’any 1964, els Nens del Vendrell van aixecar castells en homenatge a Pau Casals al Pont de França, un moment que va ser enregistrat per les càmeres d’una televisió dels Estats Units que s’havia desplaçat fins a la vila. També significatiu és el fet que els castellers del Vendrell havien de formar part de “El món de Pau Casals”, pel·lícula que es va filmar el 1973 i en la que es recull l’actuació dels Nens del Vendrell davant de la casa del mestre. Una filmació sobre el mestre, on es volien mostrar els aspectes i elements més relacionats amb la seva vida, i on no hi van faltar els castellers.

“Conserveu aquestes tradicions que
són l’ànima de la nostra terra”

Serveixi com a tancament d’aquest article les paraules que encara són presents en el relleu ceràmic que presideix el pati d’assaig dels Nens del Vendrell: “Conserveu aquestes tradicions que són l’ànima de la nostra terra”. Una frase que conté tot el sentiment del mestres cap a les manifestacions populars de la seva vila nadiua, i, molt especialment, en referència a l’activitat castellera.