jueves, 8 de noviembre de 2012

Reportatge del Vendrell TV sobre l'itinerari per la literatura castellera del Vendrell i Woices Guides



Aquí el teniu.




martes, 6 de noviembre de 2012

Aquest itinerari es converteix en audioguia per a smartphones





Aquest itinerari per la literatura castellera del Vendrell s'ha convertit en una audioguia per a smartphones. Vaig engegar aquest projecte amb la intenció de potenciar la component cultural i castellera del Vendrell, tot aprofitant que han estat molts els personatges il·lustres de la vila que han dedicat part de la seva obra a l’activitat castellera. 

Amb una selecció de textos d’aquests autors, vaig dissenyar una passejada per la literatura castellera pel centre del Vendrell que es pot fer en forma de visita guiada per a grups, però en la que ja des del principi volia fer ús d’eines de la web 2.0. Ara, s'afegeix la conversió d'aquest material en audioguia per a smartphones.


L’itinerari passa per diferents punts relacionats amb aquests autors en els quals s’aprofita per llegir un fragment, per ells escrit, de temàtica castellera. Entre altres espais, dins del recorregut estan inclosos el Monument als Castellers de Josep Cañas, el local dels Nens del Vendrell, la fundació Apel·les Fenosa, la plaça Nova, la casa pairal d’Àngel Guimerà, la plaça Vella o la placeta dels Germans Ramon i Vidales, entre altres.

Al llarg del recorregut es recuperen textos d’autors com Salvador Espriu, Emili Miró, Pau Casals, Andreu Nin, Ramon Ramon i Vidales o Josep Aixalà, entre molts altres, tots ells protagonitzats pel món dels castells. En total són 19 fragments de diferents tipologies, entre les quals trobem poesia, cròniques, articles periodístics o prosa, tant del segle XIX com de començaments i mitjans del XX.

La ruta es va estrenar el mes de juny, quan es va oferir com a sortida literària als integrants del Club de Lectura de la Biblioteca PúblicaTerra Baixa. Més recentment, els Nens del Vendrell la van incloure dins dels actes de celebració del seu patró, Sant Zacaries, on es va tornar a repetir el recorregut acompanyats, en aquesta ocasió, de les Gralles del Baix Penedès, que van complementar les explicacions sobre els autors i les lectures del textos amb els diferents tocs que integren la música dels castells.

Un projecte 2.0

La ruta per la literatura castellera del Vendrell és, a més d’un itinerari que es pot fer de manera guiada, amb una persona que la condueix i va proporcionant les explicacions relatives a cadascun dels punts d’interès, un producte que aprofita les eines de la web 2.0.

Així, vaig crear aquest bloc, www.vendrelletresicastells.blogspot.com, en el qual es poden consultar els textos íntegres que es tracten durant el recorregut, a més d’imatges i fotografies i altres informacions complementàries. També vaig crear perfils socials, com ara una pàgina a Facebook, que em va servir per anar donant a conèixer les entrades que anava publicant en aquest bloc, i un hashtag a Twitter, #vendrelletresicastells.

Una audioguia

A més de l’aprofitament de les eines 2.0, el recorregut s’ha transformat també en una audioguia que es pot descarregar i instal·lar en smartphones amb sistema operatiu Android o iOS

Per a la creació de l'audioguia he comptat amb la tecnologia de Woicesguides i la col·laboració dels seus responsables, una plataforma d’origen vendrellenc. Ara,  qualsevol persona pot fer l’itinerari sencer fent servir el seu smartphone com a font per conèixer les informacions relatives a cada punt d’interès i, al mateix temps, per escoltar la lectura del fragment corresponent a cadascun d’aquests punts.

Woicesguides, en aquest sentit, ofereix la possibilitat de dissenyar un itinerari integrat per arxius d’audio, de manera que es pot fer un recorregut escoltant les diferents gravacions com si hi hagués al nostre costat una persona que ens estigués explicant i informant sobre allò que estem veient.

La combinació d’eines pròpies de les noves tecnologies permeten, d’aquesta manera, superar alguns dels obstacles de productes culturals tradicionals, com ara el de no poder participar de la visita guiada el dia que se celebra. Ara, les persones que aquell dia no hi puguin assistir i estiguin interessades en el tema en qüestió, tenen la possibilitat de fer-lo pel seu compte i de disposar de tota la informació relativa al mateix.





lunes, 5 de noviembre de 2012

19. Lluís Vía




Tanquem aquest itinerari amb un text de Lluís Vía, íntim amic de Jaume Ramon i Vidales i estiuejant a la vila del Vendrell des de les darreries del segle XIX, fet que el devia fer coneixedor de les seves festes. Va escriure el pròleg de l’obra de Jaume RamonPoblet, llegendes i tradicions”.

Tornem a citar Pere Ferrando i el seu treball "Presència castellera al Vendrell fins l'any 1926" per presentar el text amb el qual acabem aquesta passejada.

"El text que a continuació es mostra va ser publicat a Lo Vendrellench del 26 de juliol de 1900, i l’autor, sota un rerafons novelesc, descriu l’alçament d’un castell de nou, i com un avi recorda haver fet “net” aquest castell, en una clara al·lusió al “quatre de nou net” bastit a Tarragona el 1881. Tampoc no ens passa per alt que anomeni, entre els balls actuants la Moixiganga.


NOTA TARRAGONINA



Tothóm de la vila s’ha llensat al carrer. Pels portals y finestras de la plassa y de sos contorns, pot dirse que ja no hi cap ni una agulla. El jovent prou s’hi encantaría mirant als balcons, hont hi ha un bé de Deu de senyoretas qu’enamora; peró’s té de resignar á pegarhi llambregadas curtas perque, segons de quin indret s’alsa la vista, el sol la recrema y un se queda mitj tonto. Per aixó moltas fadrinas vilatanas se passejan sota’los porxos, aparentant no fer cas dels xitxaretlos que al passar las hi tiran alguna amoreta escadussera.

         L’Angeleta Bonshoms, qu’estona ha que’s passeja ab l’heréu Pomell, s’atura devant de cal Trocas, el betas y fils de sota las voltas, al adonarse de qu’ha surtit al pedris la pubilla de la casa, la Montserrat.

      - Ola, Angeleta. Qué tal, Joanet? –els hi diu la Montserrat- Y donchs, qu’espereu á casarvos, si ja sembleu marit y molla?
         - Per Totsants, si Deu vol, -contestà’l Joanet.
         - Y tu y el Tomás, qué feu?-

       La Montserrat, com si portés amagada una gran pena ó una gran tirria, tota’s sofoca; peró respón fingint alegría:

      - Aquell ray... totas li ponen! Donchs... per Totsants? Sí que me’n alegro! Penso que m’hi voldré á bodas, eh? Seyéu, seyéu, qu’á la iglesia deuhen acabar l’ofici y els Xiquets están per arribar.
       - Es que jo me’n vaig ab ells, qu’hem de fer el de nou! –diu en Joanet- A baixó...
       - Enteniment! –fa l’Angeleta.- Y no triguis, que t’espero.
       - A baixó, tú’t quedas ab la Montserrat, y per mi no pateixis.

      Y’l Joanet, que temps ha que’s frisava pera reunirse ab els Xiquets, s’allunya de les dugas noyas á bon pas.

       - Quina pena’m fa que tingui aquesta deria!- diu l’Angeleta.- Molt saerà que no prengui mal!
     - Déixal fer, que’l xicot se lluheix. Prou voldria jo que’l meu Tomás fos com ell. Ja’l deveu haver vist fent de Llucifer. Ay, Senyor! Estic més aburrida!...

         En aquest moment sona una forta morterada, que promóu á la plassa soptat bullici. A poch, pel carrer que dona á la iglesia, compareix una munió de quitxalla cridant:

         - Ja venen! Ja venen!...-

       La gent cuya á arrambarse á las casas, tapantse la vista per por á las espurnas dels Diables. Comensa á sentirse un soroll aixordador, produït per l’estrépit dels timbals y’ls cohets, el plany dels fluviols, el xisclet de las grallas y’ls acompassats espetechs de bastons, panderos y castanyolas.

        Són els balls que s’acostan. Devant de tots ve’l de Diables, que talment ho semblan mals esperits per lo bruts que van de pólvora y pel mal gust de sa indumentaria; després las Gitanas, els Cercolets, els Panderos, la Moxiganta y’l Drach.

(...)

       Y entre las riallas de la gent van allunyantse’ls Diables, deixant pas als altres balls, que també donan ocasió á bromas més ó menys ignocentas, fins que, soptadament, s’ou refilar la gralla ab espinguet tan vibrant, qu’ofega totas las altras complantas y fa parar totas las conversas.

       Va á comensar una obra de titants. Els Xiquets de Valls probarán son bahó y sa entersa fent el castell de nou de bonas á primeras. La festa en aquells moments ja no es tal festa: es la Tradició, que passa com una divinitat captivant els cors; es una religió, es un cult.

      La gent está afanyosa; esborronada d’entusiasme... peró’s domina y no parla sinó en veu baixa. Y la gralla cóm refila, cóm marca, ab sas encoratjadoras notas, cada nou esfors dels castellers, que van enfilantse... ES inexplicable la impresió que causa l’espectacle d’aquell munt de titans balandrejantse sobre la gentada, mentres el sol de mitjdia’ls recrema la pell y arrenca blancors enlluhernadoras de sas lleugeras y gastadas robas de bri.

       Tot d’una la grall fa un trémol prolonta y l’entussiasme del poble esclata en frenétichs aplaudiments. Els Xiquets s’escorran avall y en un santiamen el castell queda desfet.

        Llavors el Joanet, qu’anava á tersos s’acosta á un home vell que s’el mirava embadalit.

        - Qué os ha semblat?- li pregunta.
        - Bé, molt bé, noy! M’he cregut que tornava á veure á ton pare, Deu l’hagi perdonat!
        - Ell y vos sempre estavau á punt de pararlo’l castell de nou.
        - Aquí mateix el vam fer tot net, ara fa trenta anys... y encara’m sembla que hi tornaria! Com enganya’l cor! Jo anava á segons, ab el vell Suros y el Pep Merla. Ton pare, qu’ha estat un ters d’alló que no hi ha, anava sobre meu; y que s’hi trobava bé sobre aquest replà d’espatllas, perque un hom no es pas gens minso. Jo ja li deya: -“Tira, no miris prim, apuntalat sense por...” –Pero’l xicot en sabia y s’hi mirava, y castell qu’ell hi fós, se t’alleugeria d’uns quants quintás.

         En tant l’Angeleta s’ha cansat d’esperar al seu promés, qu’embadalit aquell día ab els Xiquets, fins s’oblida d’ella. Se’n oblida y s’en torna á casa tot escatint amb els devots de la festa, un cop enllestida la tasca de las proesas. Y al entornarsen, ni ell ni’ls companys buscan redós contra’ls raigs de sol, ni la senten sa cremor, afalagada com tenen l’anima per la fresca onada d’alegría qu’aixeca entre la sencilla gent dels vilatjes tarragonins la més vella de sas tradicions.