martes, 26 de junio de 2012

17. Josep Aixalà i Casellas

Josep Aixalà i Casellas


Un altre text sobre temàtica castellera és el de Josep Aixalà i Casellas, publicista, escriptor i cronista de fets vilatans. Aixalà (El Vendrell 1860 - L'Havana, 1944) va nèixer al carrer Nou, a "Ca l'Omellons", i de molt jovenet s’embarcà cap a l’illa de Cuba, on arribà a posseir una sòlida posició social.

Al “Diario de la Marina”, i sota l’epígraf “Divagacions d’un espanyol”, escrivia articles que relacionaven fets internacionals amb coses vendrellenques que recordava.

També va publicar articles al setmanari El Baix Penedès, els quals van ser recollits en diversos llibres: Hores Vagaroses (1928, reeditat el 1983), Pensant en la Vila (1929), La Font de la Menya (1930), L’aigua de Santa Tecla (1933) i Del Vendrell a l’Havana (malmès pels successos del 1936).

A l’Havana va publicar en català: La propietat d’una obra artística (1913), Parlament del Centenari de la S.B. de Naturals de Catalunya (1940); i en castellà: Cromos de antaño (1937) i Siluetas femeninas (1942). 

A continuació es transcriu un dels seus textos on es parla sobre castells. 


HORES VAGAROSES (fragment)


“Tinc a la vista les fotografies dels ‘castellers’. Amb una lupa, i temptejant distàncies, he aconseguit una amplíssima visió de la festa en l’hora de major cohesió; és el moment de finir les festes religioses, és l’hora de provar la resistència de cada casteller, l’agilitat dels que pugen, la coronació del bell i atrevit monument d’humana vida, prestant els admirats espectadors la plasmació d’un quadre popular digne del Camp de Tarragona i les comarques germanes.

Són del Vendrell els castellers? Hurra també!, em diu el cor, ple de joioses visions d’aquelles insignificàncies. A molta gent no els dirà res, però a tan llarga distància em fan tremolar una delícia recuperada. En el balcó de l’Ajuntament, hi veig les quatre barres, als meus ulls infonen una visió de glòria. La bandera central també encarna el sentit d’una raça a la que em sento lligat amorosament. La mirada inquisitiva, a través de la lupa hi sap llegir el nom de ‘Plaça del Dr. Murillo’. De sobre de la mateixa no he pogut descobrir quina llegenda conté. Segurament deu expressar la causa del nom de la plaça Vella, de la Constitució, de no sé quantes vegades ha estat rebatejada; i calgué una nota luctuosa en la vila, per a donar-li un nom definitiu.



En primer terme del balcó hi coneixo a l’immens Pauet Casals, única persona d’americana blanca. Al seu darrera hi ensopego una altra blancor que no és de Festa Major, sinó aditament nevat en la cara inconfundible d’un home que, potser, tenint quasi la meva edat, no deu haver-se exhibit en el balcó consistorial ni tan sols un parell de vegades. És un home plebs? Bé, sí, sí, la plebs, som els que sempre miren amunt. Ho deixarem així.

Una borratxera de llum solar banya la façana de l’Església. La plaça està curulla de gernació, compacta, àvida d’emocions plenes de goig casolà. Els ‘Sants’ de pedra i les columnes del pòrtic estan plenes de joventut donant el conjunt de bellesa a la festa, l’avidesa i el sentit popular d’un espectacle ardit en colossal mixtificació de rudesa i encantament, de força i destresa, d’emulació i sacrifici festiu”.




Com a complement del text, i per conèixer una mica més qui va ser Josep Aixalà, val la pena llegir les dues ressenyades biogràfiques següents:


I ja possats, per si de cas hi ha algun col·leccionista de llibres antics, aquí es pot comprar una primera edició d'Hores Vagaroses per poc menys de 70€.



sábado, 23 de junio de 2012

16. Ramon Ramon i Vidales i moltes lletres castelleres





Continuem en la plaça dels Germans Ramon i Vidales, i recordem una de les personalitats a les quals està dedicat aquest espai: el vendrellenc Ramon Ramon i Vidales, un dels autors que més ha fet servir la temàtica castellera en les seves obres. Periodista, poeta i autor teatral, l’any 1892 va fundar, conjuntament amb el seu germà, Jaume Ramon i Vidales, el setmanari local El Vendrellense, dirigint també el diari del Baix Penedès des del 1906 fins poc abans de la seva mort el 1916.

La majoria de la seva producció poètica és de caire satíric o festiu, i com autor teatral retratava costums vilatans i posava en escena retalls de la vida quotidiana. Entre les seves obres amb presència castellera trobem “En Pau de la Gralla o la Festa Major de la Vila”, sainet en un acte i prosa de costums populars tarragonines que es va estrenar amb gran èxit al Teatre Novetats de Barcelona l’any 1900.

Pere Ferrando y Salvador Arroyo ens expliquen a “Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926” l’argument de l’obra:

Aquest saynete en un acte y en prosa de costums populars tarragoninas fou estrenat (ho transcrivim del mateix llibret editat) ab gran exit en lo Teatre de Novetats de Barcelona la nit del 16 de Noviembre de 1900. L’acció se suposa en una vila de la provincia de Tarragona, però, pel text, podem endevinar els trets principals d’una Festa Major vendrellenca (...), i ens hem pogut fer una idea de l’argument bàsic de l’obra: el Salvador, casteller de tota la vida, vol que la seva filla Angeleta es casi amb el Tomasset, també casteller, però ella veu amb més bons ulls el Cisquet, el qual, per poder-se guanyar la simpatia del Salvador, es fa casteller i du el 'pilar de sis' al balcó. També trobem anomenats alguns personatges reals, com ara l’Isidre de Rabassó i l’Espiridión de Tarragona, a més del 'Pau de la Gralla', que fou un conegut graller de la Pobla de Montornès anomenat Pau Recasens. De la mateixa manera, hem reconegut que el nom 'Viola' que empra l’autor per citar l’anxaneta que surt a l’obra, és realment un renom vendrellenc de la família Gaya Mestres, de la qual hem trobat relacionats dos membres a principis d’aquest segle a la nostra vila”.





Ramon Ramon publica el juliol de 1901, al diari Lo Vendrellench, “Lo castell de Nou”, text on descriu l’enlairament d’un “tres de nou net” per part de la Colla Vella. Un altre dels seus escrits és “Vaca de llet”, del qual Ferrando i Arroyo diuen al seu llibre que es tracta d’una novel·la publicada dins de la col·lecció Biblioteca Popular de “L’Avenç” de Barcelona, l’any 1909, i en el qual trobem fragments “que es refereixen a l’enlairament d’un “quatre de vuit” gairebé idèntics als que un any abans, va publicar a El Baix Penedès dins de “Costums que es perden i records que fugen...”.



Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat
"Lo castell de nou"


Els mateixos autors expliquen que “Costums que es perden i records que fugen” anava dedicat “als amics, eminents concertistes Pau Casals i Benvingut Socias”, i que “en aquest text hi veiem reflectit, clarament, el record d’unes festes majors esplendoroses, curulles de balls, que segurament Ramon Ramon devia viure en la seva joventut, i que, al moment d’escriure –potser el mateix 1908?-, anaven perdent la seva força; àdhuc, naturalment, els castells, dels quals, a diferència del treball publicat pel mateix autor el 1901, tan sols descriu l’enlairament d’un “quatre de vuit” que, fins i tot, fa ‘llenya’... Precisament aquesta caiguda dóna nom al treball que va publicar el mateix Ramon Ramon el 12 d’octubre de 1908 al setmanari vallenc La Crónica de Valls. El títol és 'L’enderroc del castell' i, tret del primer paràgraf, és idèntic al que acabem de transcriure”.


 




 

“Costums que’s perden y records que fugen”
(fragment)


(…) La plassa no pot contenir l’aixebuc de gent que en ella s’hi ha aplegat pera fruir de l’espectacle de’ls Castells y torres de’ls forsuts Xiquets de Valls, que van á comensar la tanda pel castell més alterós de tots, el de Quatre pilans de vuit.         
Quatre blocs de carn humana s’entrellassen fortament de brazos, y’l buit qu’entre ells queda se omplena amb altres còssos, y à són redós s’agrupen altres en apretat feix, quedant així format un sòcol fort y macís com mur ciclop, y sobre d’ell, pugen els segons, els quatre qu’han de sostindre sobre lluirs espatlles l’edifici de carn humana, y s’agrapen els uns als altres, amb els brazos fortament trenats, en tant que llurs cames, asentades damunt les espatlles dels quatre soterrats blocs, desapareixen fins à genolls, colgades per un amuntegament de brazos, per damunt dels quals s’hi passegen tots els altres xiquets, disposats á enfilarse cadascú al lloc que ha d’ocupar en el castell.



Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat complet de
"Costums que es perden i records que fugen"




 Fer clic a la imatge per accedir al text digitalitzat
"Lo pìlà de 6"





  

 

 

 

lunes, 18 de junio de 2012

15. Jaume Orpinell i la polèmica entre castells i sardanes






 


Just al costat de la Plaça Vella ens trobem amb l'espectacular Plaça dels Germans Ramon i Vidales, un petit espai que comunica el conjunt urbà de la plaça, l'església i l'ajuntament amb la placeta del carrer major, on vam trobar el mural del 3de8

La Plaça dels Germans Ramon i Vidales és un espai visualment impactant, ja que totes les seves façanes estan pintades amb molt de realisme i en un estil pictòric molt atractiu. Aquesta placeta ens serveix com a punt i final de l'itinerari, recordant l'abundant material casteller que trobem a l'entorn del nucli dels germans Jaume i Ramon Ramon i Vidales, un cercle d'intel·lectuals i personatges del món de la cultura integrat, entre altres, per personatges com Josep Aixalà, Narcís Bas i Socias, Lluís Via, Jaume Orpinell i els esmentats germans. 



Iniciem les últimes lectures d'aquesta passejada per la literatura castellera amb el poema "El botó de la sardana", de Jaume Orpinell. Pere Ferrando i Salvador Arroyo expliquen que es tracta de la darrera part d'una carta escrita al setmanari tarragoní Catalunya Nova l'any 1907, en un context de polèmica entre els defensors de les sardanes i els dels castells. Després de la publicació de diverses cartes en defensa de posicions diferents, amb afirmacions més o menys contundents, Jaume Orpinell tancará la seva carta amb aquest poema en un intent de conciliar les dues activitats. 




EL BOTÓ DE LA SARDANA
 

La silenciosa plaça vella
avui sobrix d’intensa vida:
per balconades i finestres
cap més Formosa no hi cabria!

A baix, empentes, cridadissa:
no hi ha proa lloc en la gran plaça
i encara gent, més gent arriba
a glops a glops i a torrentades!

Febos roent els caps aplana…
més sol, més gent, més crits i empentes!
però, en sonar, de cop, la gralla
ni el sol se sent, ni s’ou ja fressa.

Els Graus xiquets al mig arrelen
i l’arbre creix: tronc sense fulles…
-Enlaire! Enlaire! –L’anxaneta
camí del Cel valent se’n puja!

Ja el tendre infant guanya l’altura
i arreu arreu els cors s’emporta:
son cant de triomf la gralla apunta
i el poble esclava en clams de joia…

Les gralles callen, calla el poble
I entorn el pal de carn humana
La gent s’aparta, el flabiol sona
I al punt comença la Sardana.







domingo, 17 de junio de 2012

14. La Plaça Vella, l'àngel Tobies i els americans



 







Ens estem apropant ja als últims moments d’aquesta passejada per les lletres castelleres del Vendrell, tot i que encara tenim alguns textos a recordar. Després de deixar enrere la Plaça Pep Jai ens adrecem cap al nucli casteller de la vila, la Plaça Vella, espai on han tingut lloc alguns dels episodis més rellevants de la història del món dels castells.

Les referències textuals que podríem fer aquí en són moltes, però ens centrarem especialment en dos articles periodístics que tenen com a protagonista un altre dels emblemes del Vendrell –l’àngel Tobíes- i la seva relació amb els castells. Perquè, com diu un d’aquests articles, “L’Àngel és casteller”.



El ángel es “Casteller”


Nos complace reproducir a continuación el artículo que bajo el título indicado escribió para “La Vanguardia Espanyola” de Barcelona la Sra. María Dolores Serrano, en la sección “Del país y su gente”.

La Plaza Mayor del Vendrell tiene de mayor el adjetivo. No es por designarla. Personalmente, yo prefiero así las plazas mayores: chicas, irregulares, con cuatro árboles, la iglesia, el Ayuntamiento, una fuente, poca cosa más. Pero en la cima del campanario del Vendrell hay un ángel el cual traza la pirueta de la gracia, y en la fachada clásica de su Ayuntamiento dos pequeñas placas de mármol nos recuerdan que aquí, en esta pequeña plaza, el doce de enero de 1967, los “Nens del Vendrell” levantaron un “Pilar de sis” y el quince de octubre de 1951 el “tres de vuit”. En las dos lápidas hay la misma apostilla: “Castell no aconseguit en el que va de  segle”. Ambas cosas –el gesto del Ángel y el texto escueto de las lápidas- me parecen resumir, dentro de una simbología muy primaria, evidentemente, el espíritu del Vendrell, que es un espíritu con tendencia a la vertical y a la ascesis. A una ascesis difícil, pero que finge no serlo; a un elevarse jugando, a un equilibrio ligero y admirable que por su misma perfección, nos hace olvidar que el Ángel pesa una barbaridad de bronce y el “castell” una barbaridad de carne de “Casteller”. Y no es casualidad que los que colocaron el Ángel en la cima de su campanario fueran “castellers”. Es el viejo principio del “similla similibus”, de lo semejante con lo semejante. Y no quiero decir con esto que los “castellers” sean ángeles, sino que el Ángel es un “casteller” más, una especie de “anxaneta” estático, que hasta hace la “aleta” para más semejanza.

Me han explicado en el Vendrell que los “castellers” le pidieron al párroco un santo patrono, y que el párroco rebuscó en el santoral y dio con un san Zacarías, titiritero de oficio, cuya festividad se celebra el 15 de septiembre. No sé quien pueda ser ese santo acróbata. Puertos a seleccionar patrón, y no habiendo compromiso previo, yo hubiera votado más bien por José de Supertino, el tímido franciscano de arrebatos místicos que, al final de su vida, tenía en su haber tres mil horas de vuelo mal contadas. Claro que San José de Supertino es ya patrón de aviadores, y debe de ser un santo ocupadísimo; así que vaya por San Zacarías.

Este año, por san Zacarías, los “Nens  del Vendrell” se enfrentaban con una tarea supletoria, que era la de dejar bien claro que su reciente triunfo en Vilafranca del Penedès no había sido fruto de la casualidad, ni de la ausencia de posibles competidores. Y como eso de los “Castells” es vicioso, a las diez de la mañana estava yo en el bar de la gasolinera con los señores Rebentós Carner y Palau Rovira, a quienes debo uno de los mejores días de mi vida. Ellos me guiaron, me explicaron, me sumergieron de lleno en el mundo de los “Castells”. Un aire racheado agitaba los árboles de la plaza “y eso es malo para el equilibrio”. Y hacía frío, “y eso es malo porque las manos y los pies han de estar sudados para mayor adherencia en la ascensión”. Me explicaron que el “anxaneta” hace meses que vive en casa del “terç” por mor de la compenetración, y que lo cuidan “com un trabuquet”. Y que los castillos hay que verlos desde abajo, arrimando el hombro si es posible, porque un “castell és obra de tots”. Iban a intentar aquella mañana coronar un “Pilar de sis”, me dijeron; “y si lo consiguen, verá usted llorar una plaza”. Todo eso eran cosas hermosas, íntimas, como bucear el alma de un pueblo. Luego la traca atronó el rincón de la plazuela, y las paredes, tan próximas, se pasaban los ecos una a la otra, y se los devolvían multiplicados. La muchedumbre empezó a apiñarse en torno al “baix” para formar la “cassola” humana que sirve de base al pilar, y yo sabía que el “baix” se llamaba Joseph Miró, alias Isidret. Y luego subió el segundo, Antoni Ollé, con el cuello recio, las venas tensas; y yo sabía que aquella mañana había tenido que levantarse a las seis para dejar organizado el trabajo de cien empleados. Se encaramó después Pere Rosell, también llamado Pere Benet, “el millor terç del món”, el que cuida al “anxaneta com un trabuquet”. Por el mar de brazos y de hombros avanzaron más tarde Francesc Córdoba, alias Pisco, y Agustí Borne, y el pequeño Victoriano, tan frágil con sus siete años, y una expresión como vacía y transparente en el rostro. La columna oscilaba levemente forzando el equilibrio mientras Victoriano subía apoyándose en las manos, en las fajas, en los cuellos y en los hombros de sus compañeros. Cada gesto era un modelo de eficacia, de economía, de compenetración. Todos formábamos parte del pilar que se alzaba, de la tensión, del círculo mágico: el pilar era solo como una bandera, o como una flor de alto tallo que el viento meciera. Y cuando de todas las bocas nacía la palabra “Fet!”, el pilar se derrumbó en una cascado de manos, las que descendían y las que se alzaban parando la caída.

-------------------

Los entendidos dijeron que el “Pilar de sis” había sido coronado; es decir que Victoriano había logrado apoyar sus dos pies en los hombros de Agustí Borne, pero debo decir honestamente que, a mí, eso me trae sin cuidado. A la hora de contar puntos para un concurso el que Victoriano apoyara solamente un pie, o los dos pies, tendrá su importancia, qué duda cabe. A la hora de levantar un castillo, lo que importa es la emoción, la sensación extraordinaria de sentirte eslabón imprescindible de una cadena humana, parte de un todo, ser colectivo. Y que todas estas sensaciones, generalmente fastidiosas, cobren de pronto una significación primaria, exaltante, auténtica.

Todo esto, y más cosas aún, andaba yo rumiando durante la comida de fraternidad a la que tuve el honor de ser invitada. Las camisas rojas de los “castellers” ponían una nota de vivacidad alegre, y las “grallas” desgranaban su toque ácido, con resonancias de caramillo. Al final hubo discursos, muchos discursos, algunos lloraban y las lágrimas resbalaban hasta la copa del helado. Se habló de hermandad, de unión y de que el amor y la unión hacían un pueblo. Pero hay aún otros matices. Por ejemplo, que los “Castells” podrían ser la prefiguración de un mundo mejor, de una sociedad no compartimentada en ricos y pobres, en jóvenes y viejos, en propios y extraños. En la elaboración de un “Castells” no hay compartimentos estancos; hay en su base un hombre maduro, pero el “anxaneta” es un niño, y el “quint” un adolescente. Allí están mezclados ricos y pobres, gente de aluvión y gente de solera. Y aún hay más: allí, los hombres vuelven a ser niños y los niños aprenden a ser hombres. Y, en torno a ese equilibrio tan frágil que es el castillo humano, está la “cassola”, la piña que lo nutre, el trampolín que lo lanza.

La verdad es que hay materia de reflexión para rato, pero yo estoy cansada. Hasta me duelen las piernas. La solidaridad, llevada a ciertos extremos, tiene también sus contradicciones físicas, según voy notando.

María Dolores Serrano, 11 de noviembre de 1968














¿Los Nens del Vendrell en Norteamérica?

Tenemos que remontar los caminos de la historia hasta hace13 años; concretamente a finales de verano de 1958. Vendrell, villa que junto con sus constantes valores humanos siempre ha demostrado una profunda sensibilidad religiosa, mostrábase preocupado por su “Ángel del Campar”, su “Tobies”, como le llama familiarmente, se encontraba en lamentable estado por la acción del tiempo a través de las varias décadas transcurridas desde su última restauración. El problema era latente, cuando el entonces Sindicato Local de Iniciativas pidió a los vendrellenses que expusieran sus ideas para poder proceder a quitar su “Tobies” de lo alto del campanario para poder repararlo, para restituirlo seguidamente a su atalaya, desde la cual es firme y constante vigía de todos los vendrellenses.

Entonces fue cuando Juan Nin, “Clavetaire” (e.p.d.), a la sazón vice-presidente de la mencionada entidad, propuso en una conversación entre amigos: “I si féssim venir als americans amb un helicòpter a treure’l i después de restaurat, atornar-lo a posar?”. La idea pareció al principio descabellada, pero fue acogida con simpatía en toda la villa y se hicieron las laboriosas gestiones para llevar a cabo tan delicada misión.

Ni los más optimistas podían soñar que tan solo un mes escaso más tarde, concretamente el 16 de octubre, un helicóptero “Sikorsky II-19-B”, de las Fuerzas Aéreas Americanas, mandado por el coronel I. W. Preston, el comandante Wite W. Gentry y pilotado por el teniente Chester Y. Williams, surcaba el cielo vendrellense en busca de “Tobies”; pero así fue y después del delicado trabajo realizado en equipo entre unos esforzados vendrellenses y el grupo de americanos que se prestaron desinteresadamente, hubo gran fiesta en Vendrell, no pudiendo faltar, como es natural, los magníficos “Castellers Nens del Vendrell”, maravillando a nuestros visitantes, que a partir de aquel momento demostraron gran interés por esta manifestación desportivo-folklórica, tan arraigada en la capital del Bajo Panadés, que su historia está íntimamente ligada con los principales hechos acontecidos en Vendrell.

Una vez reparado el Ángel, el 30 de noviembre de 1958 concretamente, el mismo helicóptero de las Fuerzas Aéreas Norteamericanas reponía de nuevo en lo alto del campanario a nuestro Ángel “Tobies”. Fiesta por todo lo grande, todo Cataluña estava en Vendrell. Banda de música americana, manifestaciones folkóricas de todos los tipos y, como siempre, los bravos “Nens del Vendrell”, que levantaron en esta ocasión el “Quatre de vuit”. Despertaron tanta emoción a los militares visitantes que dijeron no desdeñarían la ocasión para propagar a los cuatro vientos las gestas de los “castellers” vendrellenses.

Después, como agradecimiento, se entregó al Presidente Eisenhower un álbum fotográfico que comprendía los diversos actos de las dos gratas jornadas americano-vendrellenses, mostrándose vivamente interesado por nuestra villa, especialmente por los “castellers”, que le impresionaron sobremanera. Desde entonces, cada vez que se ha presentado la ocasión, se han estrechado cada vez más los lazos existentes, siendo visitada la villa vendrellense en cuantas ocasiones han tenido los amigos de la gran nación americana.

Hace algún tiempo se pensó en agradecer estas constantes visitas y demás muestras de afecta, con una actuación de los castellers en un portaaviones de la VI Flora Americana, pero un empeoramiento de la situación en el conflicto árabe-israelí no hizo posible esta muestra de agradecimiento de los vendrellenses, al tener que marchar rápidamente de Barcelona la escuadra allí anclada por unos días.

Ahora el deseo se ha hecho realidad. Con la visita a Barcelona de diversas unidades de la VI Flota Americana, se ha celebrado una gran jornada que es motivo de alborozo en toda la villa de Vendrell. El sábado día 6 de febrero, actuó el equipo de baloncesto de la escuadra contra nuestro C. D. Vendrell y la banda-folklore espectáculo de la VI Flora, que ha rescindido otras ofertas de actuaciones para poder colaborar en tan grata jornada, con un concierto-baile que tuvo lugar en el teatro “Tívoli” vendrellense por la noche de l mismo sábado.

Pero la nota descollante ha sido sin duda la actuación de los “Castellers Nens del Vendrell” en el portaviones “John Fitzgerald Kennedy, el de mayor tonelaje del mundo, anclado en las proximidades del puerto de Barcelona, accediendo a las peticiones de los mandos de la escuadra americana, informados por anteriores visitantes de nuestra vila de lo extraordinario de las actuaciones de la colla “Nens del Vendrell”.

Según informaron los oficiales de la escuadra al señor Alcalde de Vendrell, don Casimiro Coll, en días pasados, los ecos de la victoria de los “castellers” vendrellenses en el importante concurso de Tarragona, tuvo su eco hasta en la Casa Blanca, donde Vendrell cuenta con grandes amigos. El propio señor Coll nos comunica que se pondrá el máximo interés en realizar gestiones para un posible desplazamiento de la Colla de “Castellers Nens del Vendrell” a la nación norteamericana.

Ahora que se ha demostrado rotundamente la supremacía de los “castellers” vendrellense, coronando una gran labor que se ha venido realizando en las últimas décadas, erigiéndose definitivamente en primer lugar entre todas las collas castelleras, la primera nación del mundo, en muchos aspectos, muestra su interés para nuestros “castellers”, honra de la villa, y testimonio perenne de las virtudes de una población que vive y trabaja en pos de un mañana mejor.

Gran jornada la que vivió Vendrell el pasado sábado, ya que toda la población, uniéndose como en todo momento, a sus “castellers” y al grupo de americanos destacados en la villa para celebrar conjuntamente la jornada, dio una vez más prueba fehaciente de la gran unión necesaria para el logro de grandes empresas, tan grandes, si cabe, como los gigantescos “Castells” que montan y desmontan sus bravos “Nens del Vendrell”.

Josep M. Pros

El Baix Penedès, 13 de febrero de 1971





 







viernes, 15 de junio de 2012

13 bis. Trasllat del Monument als Casteller a la Plaça Pep Jai






Al llarg d’aquesta passejada ens hem trobat amb diferents tipologies de textos: poemes i cròniques, alguna carta, fragments d’articles... Val la pena incorporar una nova varietat del que podem anomenar ‘lletres castelleres’, com és el cas de les ressenyes periodístiques, de les quals en podem trobar moltíssims exemples. I, per a fer-ho, podem aprofitar que ens trobem en la Plaça Pep Jai per recordar el que va ser un seriós intent de trasllat dels Monument als Castellers de Josep Cañas cap el centre de la vila, exactament a la Plaça Pep Jai.

El projecte, finalment, no es va dur a terme per raons diverses, però d’haver-se fet hauria estat, sense dubte, un esdeveniment que encara avui dia continuaria impactant per les dimensions de la proposta.

La notícia que va fer públic tot el que s’estava preparant es va publicar en l’edició de La Fura del 23 de desembre de 1994, i explicava el següent:



“El trasllat del monument als castellers”

El monument als castellers s'instal·larà a la plaça Pep Jai

Aquesta propera setmana tindrà lloc la col·locació de la primera pedra del monument als castellers, que està instal·lat actualment a la N-340 a l’alçada del Francàs, a la plaça Pep Jai del Vendrell. El monòlit formaria part també d’un gegantí rellotge de sol que es vol fer a la plaça.


Han estat un cúmul de circumstàncies les que han portat finalment a prendre la decisió d’instal·lar aquest monument al centre de la plaça Pep Jai, al Vendrell. Ja que tothom estava d’acord a traslladar-lo, el que calia era buscar el lloc més adient. I després de moltes converses s’ha acordat que la capital de la comarca era el millor lloc per acollir-lo. Concretament s’ubicarà sobre la plaça Pep Jai.

Segons el regidor d’urbanisme de l’ajuntament del Vendrell, Josep Lluís Pascual, la plaça escollida reuneix les condicions necessàries per acollir aquest monument, ja que és àmplia i amb les recents obres que s’hi van realitzar per situar-hi l’aparcament soterrat, aguantarà sense problemes el pes de l’estructura. A banda, però, del trasllat del monòlit, i per donar més color a tot el conjunt, s’ha pensat policromar-lo. En aquest punt és on estan sorgint actualment els problemes, ja que hi ha disparitat d’opinions. Les opcions són dues, per una banda pintar-lo amb els colors de les colles vendrellenques, vermell i blau, i per altre només de color vermell, qu és el color dels Nens del Vendrell. Sembla que aquesta darrera és la que compta amb més suport des de l’Ajuntament vendrellenc, i per tant la que té més possibilitats de tirar endavant.

El que sí que està totalment solucionat és el finançament de l’obra. Ja que la plaça és prou gran, i aprofitant que el monòlit se situaria al centre i de forma adequada, existeix el projecte de construir en la plaça Pep Jai el rellotge de sol més gran del món. Aprofitant la superfície de la plaça i l’ombra que projectaria el monument als castellers, s’aconseguirà un rellotge de dimensions espectaculars. Amb els diners que s’aconseguirien de la inclusió en el llibre Guinnes dels Récords, es cobriria el cost de tot el projecte.

Dimecres 28, a les 12 del migdia, es col·locarà la primera pedra en un acte institucional en el qual s’espera comptar amb la presència de la majoria de colles castelleres punteres, a més de totes les de la comarca del Baix Penedès, que alçaran castells i pilars per commemorar el fet. A nivell de personalitats, tot i estar per confirmar, es preveu que les màximes autoritats de les comarques de Tarragona siguin al Vendrell per donar a l’acte la solemnitat que es mereix. Personatges de la cultura i l’esport catalans han anunciat també la seva voluntat de ser presents en aquest esdeveniment, i s’apunta també la possibilitat que el recentment nomenat pilota d’or del futbol europeu, el jugador del Barcelona Stoichkov, participi en la col·locació d’aquesta primera pedra.



 P.D. Suposo que no cal aclarir res, però, per si de cas encara queda algun despistat, fixeu-vos en les dates.





7. Salvador Palau Rovira




Després de la contemplació del imponent 3de8 de la Placeta del carrer Major, i de la lectura del poema que li va dedicar Llorenç Arbós, continuem el nostre recorregut pel centre de la vila. Tornem al carrer Major i seguim pujant, i a uns 20 metres girem cap a l'esquerra pel carrer de la Carnisseria, i a continuació pel carrer Racó, que trobem a la dreta. Avancem per aquest uns 50 metres, travessem la Plaça de les Garrofes i de seguida sortirem a l'amplitud de la Plaça Nova, un dels cors urbans de la vila.

Veurem a la dreta unes arcades, i a l'esquerra una estàtua de Pau Casals al peu d'una font. Just a la seva esquena tenim un dels museus que es poden veure al Vendrell. Es tracta del Museu Deu, on aprofitem per recordar alguns dels textos de l’advocat vendrellenc Salvador Palau Rovira, apassionat dels castells i vinculat amb la colla local dels Nens del Vendrell

Ja hem vist que va ser gràcies a la seva amistat amb Salvador Espriu que va aconseguir que el poeta escrivís el text introductori per al llibret commemoratiu del 50è aniversari de la colla local. Així mateix, va escriure altres textos, com el que es transcriu a continuació i en el que parla de la seva visió sobre els castells i que va ser publicat en l'edició del 22 de juny de 1968 del diari del Baix Penedès arran de la construcció del Monument als castellers de Josep Cañas.


ELS CASTELLS

Un castell és la perfecta coordinació de força, habilitat i equilibri en compensada armonia.
            Per aixecar un castell s’ha de posar la màxima cura en la formació de la pinya, car aquesta és l’autèntica base o fonament del castell. Damunt de la pinya pugen els sòlids i forçuts segons i, després, els component dels altres pisos, cada vegada més lleugers, fins arribar al cim, o sigui el ‘pom de dalt’, constituït pels dosos, l’aixecador que es posa ajupit damunt d’aquells) i l’enxaneta que travessa per l’esquena de l’aixecador coronant el castell. Però encara hi ha més; també són necessaris els qui rodegen la pinya i, tot falcant-la, aguanten les cames dels segons, al mateix temps que fan de coixí pel cas de caure el castell. Una colla la fan un centenar llarg d’homes.
            Aquest complex conjunt humà, necessita un rector: el ‘cap de colla’, home que ha d’ésser posseïdor d’excepcionals qualitats. A més de gran coneixedor de l’art de fer castells, convé que sigui un excel·lent polític, i fins i tot psicòleg, per saber tractar adequadament cada un dels component de la colla, perquè, cal no oblidar-ho, tots són voluntaris, és a dir, no els lliga cap compromís i poden renunciar en qualsevol moment.
            Una colla s’ha de renovar constantment, perquè de petits i d’un any per altre, se’n necessiten de nous; cal ensenyar-los i, sobretot, fer-los agafar confiança perquè a l’hora de la veritat, a la plaça, no els espanti l’ambient tens per l’angoixa i la passió de les grans diades castelleres. El ritme progressiu de l’emoció quan l’enxaneta va pujant acompanyat per l’enervant toc de la gralla, és únic i inoblidable.
            El castell, com un mosaic vivent, perfectament ajustat, és una obra comunitària gegantina, fruit de l’esforç, la tenacitat, l’entrega i la renúncia al a individualitat. És la més genuïna manifestació d’un poble que no admet el desànim, capaç del sacrifici individual i anònim per assolir la glòria col·lectiva.

Salvador Palau i Rovira




Salvador Palau Rovira, ho hem vist en l'article que feia referència a Salvador Espriu, va ser qui va proporcionar el material i la documentació necessària perquè el poeta elaborés el seu text. Si ens hi fixem, algunes de les idees que Espriu expressa estan molt en la línia del que Palau i Rovira entenia que eren els castells.

Un altre interessant text de Salvador Palau i Rovira és el que va escriure per al llibre “Nens del Vendrell: 75 anys d’històries castelleres”, editat l’any 2001 en motiu de la celebració del 75è aniversari de la colla. L’escrit porta per títol “Recordant Jan Julivert”, i és un bon moment per recordar-lo.


RECORDANT JAN JULIVERT



La figura, immarcescible, inoblidable del mític Cap de Colla, que va ser l’ànima dels Nens del Vendrell en el curs de la seva llarga i extraordinària direcció de la colla, mereix ser recordada perennement no sols pels vendrellencs que vàrem poder compartir amb ell uns anys i uns fets tan i tan meravellosos, sinó per tots els aficionats als castells de tot arreu. Records inesborrables que, per molts de nosaltres, quedaran sempre gravats en la memòria i en el cor, formant part d’entre els millors de les nostres vides.

El Jan és l’última gran figura arquetípica que va simbolitzar tota una època en què els castells i el seu entorn, la forma d’entendre’ls, la seva organització, la preparació dels diversos tipus, i fins i tot la manera de viure’ls, ja no tornaran mai més.

Perquè el Jan –gran casteller que havia estat integrant de les millors proeses de la colla en aquells temps diguem-ne heroics, pujant de segon –aviat va destacar, no solament com a casteller, sinó per les seves aptituds directives. I com a Cap de Colla vivia, pensava, i fins i tot, sentia en casteller, res no li era aliè, ni defugia cap de les responsabilitats que ell mateix havia assumit, sense exclusions ni discriminacions.

Quan es tractava d’organitzar la colla, de tenir assegurada la participació de tots i cadascun dels membres que considerava imprescindibles en un castell, ell feia mans i mànegues per què no faltés la seva col·laboració. També es preocupava pels més mínims detalls a fi què la sortida resultés ben reeixida: el transport, el dinar (Aquells arrossos a la cassola tan ponderats) l’aquiescència dels pares dels petits, imprescindibles per a formar un bon pom de dalt, etc., tot això sempre amb la igualment abnegada aportació en tots els sentits, de la seva dona, la Teresina, incondicionalment disposada al que convingués per tal d’ajudar el marit i company casteller.

El Jan va tancar l’època del cap de colla integral, que tot ho abastava i amb tot rumiava, fins a l’extrem de no deixar-li pràcticament temps per a res més. Com deia la fina escriptora Maria Dolors Serrano, adoptada com a padrina dels Nens del Vendrell, en l’emotiu comiat que li va dedicar en morir el Jan, reproduït en el programa commemoratiu dels 50 anys de la Colla i en l’obra magna editada fins ara sobres els castells, Món Casteller, el Jan repartia el periòdic local Baix Penedès a fi de fer-se el trobadís casual amb la persona que li interessava parlar, sempre mirant l’interès casteller, i també feia de porter del cinema Catequístic els diumenges, per a deixar entrar de gorra els enxanetes a fi de tenir-los contents a la seva disposició a la plaça, a l’hora de fer castells. Per tot això i molt més, li és absolutament escaient el qualificatiu que en aquell admirable i enternidor comiat ella mateixa li va dedicar: Jan Julivert, ja un mite abans de morir...

No se li pot dedicar millor homenatge a la seva memòria, i amb el ferm desig de què continuï sempre viu en la Colla el record entranyable del mestre i amic, tal com es mereix la seva excepcional personalitat i bonhomia, només se m’acudeix dedicar-li, a tall de comiat, el meu sentit reconeixement per tantes i tantes hores compartint sentiments i emocions castellers i d'amistat de la més bona llei: Gràcies, moltes gràcies Jan...

Salvador Palau i Rovira