martes, 12 de marzo de 2013

4. Joan Reventós, Laia Reventós i l'escola de ciutadania del fet casteller


"El fet casteller és una escola de ciutadania
difícil de superar"

Incorporo a aquesta passejada un nou personatge i nous documents relacionats amb la literatura castellera del Vendrell. Es tracta d'una aportació de Pere Ferrando, que fa un temps em va proporcionar aquesta referència que jo desconeixia i que l'agraeixo enormement.

Pere Ferrando -que és una de les fonts principals a partir de la qual vaig engegar aquest projecte- em va escriure per informar-me de l'estimació i relació que Joan Reventós va mantenir amb l'activitat castellera. I també em fa facilitar les referències de dos documents molt interessants que són els que incorporo a aquesta passejada.

El primer consisteix en el pregó de commemoració dels 50 anys dels Castelles de Vilafranca, on fa una magnífica repassada pels que són alguns dels principals valors dels castells.

I el segon document, també molt il·lustratiu, és el text que la seva filla Laia va llegir durant l'homenatge que el seu pare va rebre l'any 2006 a l'Auditori Pau Casals del Barri Marítim de Sant Salvador.

Torno a agrair a Pere Ferrando la seva aportació i que hagi contribuït a fer créixer aquest itinerari.



Moltes gràcies!!!


Pregó de commemoració dels 50 anys de la 
colla Castellers de Vilafranca
  
Il·lustríssim senyor alcalde, regidores i regidors de l'Ajuntament, amigues i amics dels Castellers de Vilafranca.

Les meves primeres paraules volen ser de felicitació i d'agraïment. De felicitació als Castellers de Vilafranca pels seus primers cinquanta anys que celebreu en el moment de màxima plenitud de la colla. I d’agraïment per haver-me donat l’oportunitat de compartit amb tots vosaltres i amb la ciutadania de Vilafranca aquest moment tan important i emotiu per a tots. També ho és per a mi.


Dit això, tinc la intenció que aquest pregó dels actes commemoratius del cinquantenari de la colla dels Castellers de Vilafranca sigui una reflexió sobre els castells i sobre la vostra colla, feta per una persona apassionada des de molt jove pel fet casteller. Una passió que va néixer al Vendrell, de la mà de la colla dels Nens del Vendrell.

La reflexió que us vull proposar amb les meves paraules gira entorn d’una idea bàsica que m’ha acompanyat en tota la meva trajectòria pública: la convicció profunda que el fet casteller és una escola de ciutadania difícil de superar. Això ho he observat en tots els pobles i viles amb colla castellera. La colla castellera irradia els seus valors al conjunt de la vila, del poble o del barri que la manté.

I quins són aquests valor? En primer lloc, un valor profundament identitari. Els castells són un signe de la nostra identitat nacional. Són una singularitat que només es dóna a Catalunya. Som l’únic poble que planta castells, que els carrega i els descarrega. Els castells són un costum, una manera de fer per la qual el nostre poble expressa, d’una manera ben plàstica, allò que és i allò que sent. Però, a més d’haver esdevingut un signe d’identitat nacional, els castells són un signe d’identitat particular de les viles, dels pobles i dels barris que tenen una colla castellera. En certa manera, són diferents de la resta en expressa una determinada de viure col·lectivament.

Al costat del valor identitari dels castells, també hi ha un conjunt de valors socials que hi són vinculats. De tots ells, en vull destacar uns quants, sempre lligats a la relació entre castells i ciutadania. Els castells són una escola de diàleg. Els castellers, parlant de castells, fan un exercici pràctic de diàleg, de debat obert basat en el respecte a l’opinió de l’altre. Així, la plaça castellera s’emparenta amb l’àgora grega o el fòrum romà i ens insereix en la tradició dialogant de la plaça mediterrània.

Els castells són una escola d’iniciativa i de lideratge. En l’origen de les colles sempre trobem una iniciativa d’arrel popular. Una iniciativa que s’encarrila cap a una organització col·lectiva de la mà d’uns líders naturals. Sense aquest lideratge natural –a vegades compartit i d’altres individual- no es pot explicar el naixement, el creixement i la maduració d’una colla castellera. En el vostre cas és ben palès. És impossible explicar els orígens dels Castellers de Vilafranca sense la personalitat d’Oriol Rossell, el vostre primer cap de colla. El conec de fa molts anys. La seva constància, la seva tenacitat han estat fonamentals per a forjar l’esperit que ha fet possible cinquanta anys d’història reeixida de la vostra colla.

Els castells són una escola de cooperació on podem aprendre a resoldre la necessitat de no estar sols i a acceptar els deures de la vida en comú. Ser casteller és una opció lliure i voluntària. Mai ningú no ha estat obligat a ser-ne! És des de l’opció voluntària de tots i cadascun dels castellers d’una colla que es basteix la voluntat col·lectiva necessària per aixecar els castells. L’esperit casteller és, en aquest sentit, molt similar a l’esperit del moviment cooperatiu. Sense aquest esperit de cooperació seria inexplicable que una colla com els Castellers de Vilafranca hagi arribat als cinquanta anys d’història. D’aquest esperit de cooperació neixen la tenacitat, la voluntat d’arribar i la confiança necessàries per gosar planta i aixecar els carros grossos.

Els castells són una escola de feina ben feta. Tots els valors que he citat fins ara –diàleg, iniciativa, lideratge, cooperació- són bàsics i imprescindibles en una colla. Són valors previs que cal completar amb l’esforç, el treball i la tècnica necessaris per plantar i aixecar els castells. La tècnica castellera –com tots sabeu- no s’improvisa ni és un producte de laboratori. La tècnica castellera és un conjunt de coneixements acumulatius, assumits poc a poc, basats en l’experiència i que forma part de la memòria col·lectiva de la colla. És, en definitiva, un dels intangibles característics que singularitzen cada colla castellera.

Els castells són una escola de competitivitat. No de la competitivitat individualista i agressiva, sinó d’una competitivitat sorgida de l’afany col·lectiu de superació i del repte prometeic d’assolir sempre fites més difícils. Els nous reptes són els que permeten la renovació permanent de la il·lusió d’una colla. I la competitivitat va associada a la rivalitat entre colles. Una rivalitat que dóna vida al fet casteller. La voluntat d’emulació ha estat decisiva en l’eclosió del moviment casteller que estem vivint en aquests moments a tot Catalunya. Ara bé, una de les grans lliçons que vaig aprendre fa molts anys d’en Oriol Rossell va ser la dels límits de la rivalitat castellera. Una rivalitat que ha de ser estímul, que ha d’evitar tancar-se en una mena de política de campanar i que ha de ser noble. Un casteller no pot alegrar-se mai quan cau un castell d’una altra colla. Un casteller ha de sentir-se orgullós quan pot ajudar una colla rival que necessita ajuda.

Els castells són una escola de ciutadania. Per acabar aquest repàs als valors, vull tornar al que crec que és el valor que recull tots els altres. La vida d’una colla castellera és un model a petita escala del que pot ser la vida d’un poble, d’una vila, d’un barri, d’una ciutat. És escola de les regles del joc de la convivència entre persones lliures: de la democràcia interna, de l’autogestió, de la corresponsabilització, de la disciplina voluntàriament acceptada, del respecte a l’autoritat lliurament elegida.

És escola d’igualtat. En un castell tots són necessaris. Això és molt important. Tothom se sent necessari. En un castell no hi sobra mai ningú, des dels baixos, que no surten mai a la foto als segons fins a l’enxaneta o fins al casteller que posa el cap sota una aixella a la pinya per aguantar el pes dels que pugen.

És escola de solidaritat i de fraternitat. En un castell no hi ha rics ni pobres. La voluntat individual es transforma en voluntat col·lectiva, cimentada per la solidaritat, l’esperit de sacrifici i l’ajuda mútua. L’abraçada col·lectiva de la pinya és forja de ciutadania integradora.

Us demano, en acabar les meves paraules, que continueu sent fidels a tots els valors que us portat afins al vostre cinquantenari i que irradieu aquests valors de ciutadania de la colla castellera a tot Vilafranca.

Per molts anys, Castellers de Vilafranca!





20 de gener de 2006 – El 3devuit

“El pare feia servir instruments de la societat civil per a crear estructures de contrapoder durant la dictadura”

Publiquem íntegrament el text que la filla de Laia Reventós va llegir en l’acte d’homenatge al polític socialista. Diverses vivències personals de la família Reventós-Rovira a Cal Galofre del Vendrell, entre les curiositats de la intervenció

Tot seguit, i atesa la singularitat del seu missatge pel que fa a l’activitat d’uns dels polítics que va fer més per intentar recuperar la democràcia, publiquem íntegrament el parlament inaugural de l’acte d’homenatge a Joan Reventós que es va celebrar dilluns a l’Auditori Pau Casals del barri marítim de Sant Salvador, molt a prop de la casa de la família Reventós-Rovira.

El text que va ser llegit per la sisena filla de Reventós, Laia, és fruit de les reflexions conjuntes de la resta de germans i la vídua del polític fundador del PSC i expresident del Parlament de Catalunya, entre d’altres càrrecs. Per tant, les següents paraules les signen: Pepa Rovira i els germans Reventós Rovira –Manuel, Mercè, Pau, Raimon, Núria, Laia i Joan.

“Aquestes paraules que llegiré són records familiars. Anècdotes que tenen com a fil conductor el paper que el nostre pare, Joan Reventós i Carner, va donar a les seves vivències en la lluita clandestina per recuperar les llibertats a Catalunya. Com a fills seus vam viure indirectament moltes de les situacions on va estar immers, però sense adonar-nos pràcticament de res. Tal era el sigil, tant la por de ser descoberts, tanta la importància de passar desapercebuts, que mai ens va explicar amb detall qui hi havia, què feien, quan es van reunir, per a què... Tanta era la cautela que sa germana Maria Victòria li deia, ja en democràcia, que del que s’assabentaria pels diaris l’endemà, no calia que li expliqués res. Dos mesos de presó, sis més d’arrest domiciliari, cinc anys de firma diària a la comissaria i 18 sense passaport el van convertir en una persona molt cauta. I no va ser l’únic.

Només amb el llegat de les seves memòries, llegides quan jeia al llit malalt i on ara fa dos anys ens va deixar per sempre, hem tingut respostes sobre el paper que durant tant de temps va desenvolupar. Un dels seus capítols duu el senzill títol de: Reventós de dia, Pere de nit. La casa de Barcelona és coneguda com a cau de reunió de la resistència franquista. Un fragment de El misterio de la cripta embrujada, d’Eduardo Mendoza, recorda el coneixement que els taxistes i la secreta tenien del fet. Quants cafès i truites de patates desafectes al règim haurà preparat la seva esposa, Pepa Rovira, filla del Vendrell?

Això ens lliga amb altres històries, menys conegudes, que situen la vila del Vendrell en la memòria de la clandestinitat. El dia que mon germà Raimón feia 4 anys, mon pare no estava per bufar espelmes del pastís d’aniversari. Era a les golfes de Cal Galofre, al carrer Nou número 1, la casa pairal de la seva àvia Maria Galofre i Lleó, esposa de Jaume Carner i Romei, ministre d’Hisenda republicà i també vendrellenc.

Aquell diumenge 25 de febrer del 68, en Joan i d’altres van fundar la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, un dels primers embrions d’unitat política per recuperar les llibertats democràtiques dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que conduiria a l’Assemblea de Catalunya i, un cop ben mort i enterrat Franco, a la restauració de la Generalitat i la normalització de la nostra nació. La reunió es va allargar tot el dia i només es va interrompre per dinar, cada delegació per separat, en un restaurant fora de la vila. Joan Cornudella, Joan Colomines, Jordi Casas Salat i Joan Armet, representaven el Front Nacional; Antoni Gutiérrez díaz, Josep Solé Barberà, Ramon Capella i Rosa Borràs, el PSUC; per Unió Democràtica vingueren Marià Vila-Abadal, Llorenç Gascón, Borja Aragay i pel MSC Vicenç Ligüerre, Andreu Garcia de la Riva, Robert Rivera i Joan Reventós. L’Esquerra Republicana d’Andreu Abelló va excusar la seva presència. Però després del seu èxit, s’hi va afegir immediatament i més endavant s’amplià amb el Partit Carlí de Catalunya.

Per nosaltres, cal Galofre i les cases Carner en aquesta platja, servien i segueixen servint per gaudir de benestar, contacte amb el mar i la sorra i sobre tot amb els avis, tiets i cosins del Vendrell. A Cal Galofre ens reuníem els pares, els oncles i jugàvem amb els cosins Moretó i Reventós. Sempre vam tenir curiositat pel rètol penjat a les golfes, on pujàvem a gronxar-nos a veure qui tocava amb el peu la gran biga de fusta. Aquell cartell “Per a un congrés de cultura catalana” va resistir durant anys sense que mai en comentéssim res, però ens indicava que quelcom havia passat, tot i que no sabíem ben bé què.

Sí sabíem i vam aprendre a estimar, com ell, els castellers. Els esmorzars pantagruèlics amb Pau i Salvador Palau Rovira i les seves famílies, cosins de la mare i amics íntims del pare, precedien la visita a qualsevol plaça castellera. El que no sabíem es que el pare feia servir instruments de la societat civil, com les colles castelleres, per a crear estructures de contrapoder durant la dictadura.

La seva primera intervenció pública al Vendrell fou precisament en un dinar de germanor casteller. Sortint del dinar, un membre de la colla l’adreçà a Pep Jai, militant del POUM, i fundador d’Unió de Pagesos. Jai li presentà el seu nebot, en Martí Carnicer. Tots, incorporats al MSC, van acordar que les seves relacions polítiques quedarien camuflades per l’afició als castells. Un procediment, el de fer sevir els castellers com a excusa, que van estendre a Vilafranca, Valls, Vilanova i Reus.

A Cal Galofre també va amagar durant anys i panys el seu arxiu de la clandestinitat, camuflat per un armari que s’havia de bellugar quan deixava o treia documentació. El meu germà Pau recorda el neguit del pare quan per remenar papers li demanava que obris només una mica els porticons. El Manu, el meu germà gran, també recorda que després d’una collita d’oli, la mare va decidir fer sabó amb les morques. Mentre aquella barreja d’oli i sosa càustica bullia en una perola al foc, el pare va entrar amb una pila de papers. El sabó no es va fer malbé de miracle, amb gran desesperació de la nostra mare, de tant paper com va arribar-hi a cremar.

Més endavant, ens hem adonat que ell va veure clar que les cases oferien seguretat i que a Sant Salvador s’hi podia amagar gent. I en va amagar. Un altre dels episodis que recordem té a veure amb la Unió Militar Demòcrata (UMD). El primer intent fallit de contacte entre Felipe González i els militars demòcrates d’aquest país, que també n’hi havia, es va fer en aquesta platja. Aquell dia la Mercè era a casa estudiant mentre en Juli Busquets i dos militars més, vestits de civil, esperaven en González. Marcialment, en Busquets va demanar a ma germana que tanqués els porticons i anés a comprar el diari. Ella, sense tenir ni idea de qui eren aquells hostes, li va dir a sa mare: “Carai, quines exigències, sembla militar aquest paio!”.

Políticament, aquesta trajectòria silenciosa però constant va tenir uns resultats dels quals el pare n’estava molt satisfet. A les eleccions municipals del 79 tots els alcaldes elegits en poblacions amb colla castellera serien socialistes. Sense excepció: Barcelona, Terrassa, Sitges, Valls, Vilafranca, l’Arboç, Vilanova, Vendrell, Tarragona i Reus.

Per acabar, volem agrair molt sincerament les jornades dissenyades pel PSC per donar a conèixer la personalitat del nostre pare i us convidem a les properes que tindran lloc a Manresa, Lleida, Santa Coloma de Gramenet, Girona i Barcelona (s’han anat celebrant aquesta setmana, llevat de la de diumenge a la capital catalana). També volem compartir amb vosaltres un petit fragment de les seves memòries que esperem pugueu llegir en breu i que lliguen amb la seva passió per aquesta terra:

Diu així: “Al llarg de més de cinquanta-cinc anys he viscut la lenta però constant evolució del camp català, en la zona vinícola del Baix Penedès. Com més la coneixes, més estimes la terra i la seva gent. Estimar la terra i la seva gent és, de bon començament i en el fons, una atracció profunda d’arrels poderoses que et lliga al sentiment inconfusible de pàtria

Moltes gràcies


Laia Reventós


 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada