viernes, 15 de junio de 2012

7. Salvador Palau Rovira




Després de la contemplació del imponent 3de8 de la Placeta del carrer Major, i de la lectura del poema que li va dedicar Llorenç Arbós, continuem el nostre recorregut pel centre de la vila. Tornem al carrer Major i seguim pujant, i a uns 20 metres girem cap a l'esquerra pel carrer de la Carnisseria, i a continuació pel carrer Racó, que trobem a la dreta. Avancem per aquest uns 50 metres, travessem la Plaça de les Garrofes i de seguida sortirem a l'amplitud de la Plaça Nova, un dels cors urbans de la vila.

Veurem a la dreta unes arcades, i a l'esquerra una estàtua de Pau Casals al peu d'una font. Just a la seva esquena tenim un dels museus que es poden veure al Vendrell. Es tracta del Museu Deu, on aprofitem per recordar alguns dels textos de l’advocat vendrellenc Salvador Palau Rovira, apassionat dels castells i vinculat amb la colla local dels Nens del Vendrell

Ja hem vist que va ser gràcies a la seva amistat amb Salvador Espriu que va aconseguir que el poeta escrivís el text introductori per al llibret commemoratiu del 50è aniversari de la colla local. Així mateix, va escriure altres textos, com el que es transcriu a continuació i en el que parla de la seva visió sobre els castells i que va ser publicat en l'edició del 22 de juny de 1968 del diari del Baix Penedès arran de la construcció del Monument als castellers de Josep Cañas.


ELS CASTELLS

Un castell és la perfecta coordinació de força, habilitat i equilibri en compensada armonia.
            Per aixecar un castell s’ha de posar la màxima cura en la formació de la pinya, car aquesta és l’autèntica base o fonament del castell. Damunt de la pinya pugen els sòlids i forçuts segons i, després, els component dels altres pisos, cada vegada més lleugers, fins arribar al cim, o sigui el ‘pom de dalt’, constituït pels dosos, l’aixecador que es posa ajupit damunt d’aquells) i l’enxaneta que travessa per l’esquena de l’aixecador coronant el castell. Però encara hi ha més; també són necessaris els qui rodegen la pinya i, tot falcant-la, aguanten les cames dels segons, al mateix temps que fan de coixí pel cas de caure el castell. Una colla la fan un centenar llarg d’homes.
            Aquest complex conjunt humà, necessita un rector: el ‘cap de colla’, home que ha d’ésser posseïdor d’excepcionals qualitats. A més de gran coneixedor de l’art de fer castells, convé que sigui un excel·lent polític, i fins i tot psicòleg, per saber tractar adequadament cada un dels component de la colla, perquè, cal no oblidar-ho, tots són voluntaris, és a dir, no els lliga cap compromís i poden renunciar en qualsevol moment.
            Una colla s’ha de renovar constantment, perquè de petits i d’un any per altre, se’n necessiten de nous; cal ensenyar-los i, sobretot, fer-los agafar confiança perquè a l’hora de la veritat, a la plaça, no els espanti l’ambient tens per l’angoixa i la passió de les grans diades castelleres. El ritme progressiu de l’emoció quan l’enxaneta va pujant acompanyat per l’enervant toc de la gralla, és únic i inoblidable.
            El castell, com un mosaic vivent, perfectament ajustat, és una obra comunitària gegantina, fruit de l’esforç, la tenacitat, l’entrega i la renúncia al a individualitat. És la més genuïna manifestació d’un poble que no admet el desànim, capaç del sacrifici individual i anònim per assolir la glòria col·lectiva.

Salvador Palau i Rovira




Salvador Palau Rovira, ho hem vist en l'article que feia referència a Salvador Espriu, va ser qui va proporcionar el material i la documentació necessària perquè el poeta elaborés el seu text. Si ens hi fixem, algunes de les idees que Espriu expressa estan molt en la línia del que Palau i Rovira entenia que eren els castells.

Un altre interessant text de Salvador Palau i Rovira és el que va escriure per al llibre “Nens del Vendrell: 75 anys d’històries castelleres”, editat l’any 2001 en motiu de la celebració del 75è aniversari de la colla. L’escrit porta per títol “Recordant Jan Julivert”, i és un bon moment per recordar-lo.


RECORDANT JAN JULIVERT



La figura, immarcescible, inoblidable del mític Cap de Colla, que va ser l’ànima dels Nens del Vendrell en el curs de la seva llarga i extraordinària direcció de la colla, mereix ser recordada perennement no sols pels vendrellencs que vàrem poder compartir amb ell uns anys i uns fets tan i tan meravellosos, sinó per tots els aficionats als castells de tot arreu. Records inesborrables que, per molts de nosaltres, quedaran sempre gravats en la memòria i en el cor, formant part d’entre els millors de les nostres vides.

El Jan és l’última gran figura arquetípica que va simbolitzar tota una època en què els castells i el seu entorn, la forma d’entendre’ls, la seva organització, la preparació dels diversos tipus, i fins i tot la manera de viure’ls, ja no tornaran mai més.

Perquè el Jan –gran casteller que havia estat integrant de les millors proeses de la colla en aquells temps diguem-ne heroics, pujant de segon –aviat va destacar, no solament com a casteller, sinó per les seves aptituds directives. I com a Cap de Colla vivia, pensava, i fins i tot, sentia en casteller, res no li era aliè, ni defugia cap de les responsabilitats que ell mateix havia assumit, sense exclusions ni discriminacions.

Quan es tractava d’organitzar la colla, de tenir assegurada la participació de tots i cadascun dels membres que considerava imprescindibles en un castell, ell feia mans i mànegues per què no faltés la seva col·laboració. També es preocupava pels més mínims detalls a fi què la sortida resultés ben reeixida: el transport, el dinar (Aquells arrossos a la cassola tan ponderats) l’aquiescència dels pares dels petits, imprescindibles per a formar un bon pom de dalt, etc., tot això sempre amb la igualment abnegada aportació en tots els sentits, de la seva dona, la Teresina, incondicionalment disposada al que convingués per tal d’ajudar el marit i company casteller.

El Jan va tancar l’època del cap de colla integral, que tot ho abastava i amb tot rumiava, fins a l’extrem de no deixar-li pràcticament temps per a res més. Com deia la fina escriptora Maria Dolors Serrano, adoptada com a padrina dels Nens del Vendrell, en l’emotiu comiat que li va dedicar en morir el Jan, reproduït en el programa commemoratiu dels 50 anys de la Colla i en l’obra magna editada fins ara sobres els castells, Món Casteller, el Jan repartia el periòdic local Baix Penedès a fi de fer-se el trobadís casual amb la persona que li interessava parlar, sempre mirant l’interès casteller, i també feia de porter del cinema Catequístic els diumenges, per a deixar entrar de gorra els enxanetes a fi de tenir-los contents a la seva disposició a la plaça, a l’hora de fer castells. Per tot això i molt més, li és absolutament escaient el qualificatiu que en aquell admirable i enternidor comiat ella mateixa li va dedicar: Jan Julivert, ja un mite abans de morir...

No se li pot dedicar millor homenatge a la seva memòria, i amb el ferm desig de què continuï sempre viu en la Colla el record entranyable del mestre i amic, tal com es mereix la seva excepcional personalitat i bonhomia, només se m’acudeix dedicar-li, a tall de comiat, el meu sentit reconeixement per tantes i tantes hores compartint sentiments i emocions castellers i d'amistat de la més bona llei: Gràcies, moltes gràcies Jan...

Salvador Palau i Rovira









No hay comentarios:

Publicar un comentario