martes, 26 de junio de 2012

17. Josep Aixalà i Casellas

Josep Aixalà i Casellas


Un altre text sobre temàtica castellera és el de Josep Aixalà i Casellas, publicista, escriptor i cronista de fets vilatans. Aixalà (El Vendrell 1860 - L'Havana, 1944) va nèixer al carrer Nou, a "Ca l'Omellons", i de molt jovenet s’embarcà cap a l’illa de Cuba, on arribà a posseir una sòlida posició social.

Al “Diario de la Marina”, i sota l’epígraf “Divagacions d’un espanyol”, escrivia articles que relacionaven fets internacionals amb coses vendrellenques que recordava.

També va publicar articles al setmanari El Baix Penedès, els quals van ser recollits en diversos llibres: Hores Vagaroses (1928, reeditat el 1983), Pensant en la Vila (1929), La Font de la Menya (1930), L’aigua de Santa Tecla (1933) i Del Vendrell a l’Havana (malmès pels successos del 1936).

A l’Havana va publicar en català: La propietat d’una obra artística (1913), Parlament del Centenari de la S.B. de Naturals de Catalunya (1940); i en castellà: Cromos de antaño (1937) i Siluetas femeninas (1942). 

A continuació es transcriu un dels seus textos on es parla sobre castells. 


HORES VAGAROSES (fragment)


“Tinc a la vista les fotografies dels ‘castellers’. Amb una lupa, i temptejant distàncies, he aconseguit una amplíssima visió de la festa en l’hora de major cohesió; és el moment de finir les festes religioses, és l’hora de provar la resistència de cada casteller, l’agilitat dels que pugen, la coronació del bell i atrevit monument d’humana vida, prestant els admirats espectadors la plasmació d’un quadre popular digne del Camp de Tarragona i les comarques germanes.

Són del Vendrell els castellers? Hurra també!, em diu el cor, ple de joioses visions d’aquelles insignificàncies. A molta gent no els dirà res, però a tan llarga distància em fan tremolar una delícia recuperada. En el balcó de l’Ajuntament, hi veig les quatre barres, als meus ulls infonen una visió de glòria. La bandera central també encarna el sentit d’una raça a la que em sento lligat amorosament. La mirada inquisitiva, a través de la lupa hi sap llegir el nom de ‘Plaça del Dr. Murillo’. De sobre de la mateixa no he pogut descobrir quina llegenda conté. Segurament deu expressar la causa del nom de la plaça Vella, de la Constitució, de no sé quantes vegades ha estat rebatejada; i calgué una nota luctuosa en la vila, per a donar-li un nom definitiu.



En primer terme del balcó hi coneixo a l’immens Pauet Casals, única persona d’americana blanca. Al seu darrera hi ensopego una altra blancor que no és de Festa Major, sinó aditament nevat en la cara inconfundible d’un home que, potser, tenint quasi la meva edat, no deu haver-se exhibit en el balcó consistorial ni tan sols un parell de vegades. És un home plebs? Bé, sí, sí, la plebs, som els que sempre miren amunt. Ho deixarem així.

Una borratxera de llum solar banya la façana de l’Església. La plaça està curulla de gernació, compacta, àvida d’emocions plenes de goig casolà. Els ‘Sants’ de pedra i les columnes del pòrtic estan plenes de joventut donant el conjunt de bellesa a la festa, l’avidesa i el sentit popular d’un espectacle ardit en colossal mixtificació de rudesa i encantament, de força i destresa, d’emulació i sacrifici festiu”.




Com a complement del text, i per conèixer una mica més qui va ser Josep Aixalà, val la pena llegir les dues ressenyades biogràfiques següents:


I ja possats, per si de cas hi ha algun col·leccionista de llibres antics, aquí es pot comprar una primera edició d'Hores Vagaroses per poc menys de 70€.



No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada