martes, 5 de junio de 2012

2. Joan Vidal i Salvó, el poema "Els Nens del Vendrell" i el local de la colla




Ben a prop del “Monument als castellers” es troba el local dels Nens del Vendrell. Es tracta d’un edifici amb sala d’assaig, bar-restaurant i diverses sales aptes per afrontar les diverses necessitats de la colla.

La colla vendrellenca va ser fundada l’any 1926, després de la davallada que estava experimentant el món casteller durant el primer quart del segle XX. Els castells havien tingut una època gloriosa durant la segona meitat del XIX, asolint-se construccions algunes de les quals encara avui no s’han pogut recuperar. Però a finals de segle, arran dels canvis socials i l’emigració del món rural cap a les ciutats, les colles vallenques van anar experimentant un retrocés en les seves possibilitats que semblava irrecuperable.

Va ser aleshores quan van aparèixer iniciatives per revifar els castells des del Vendrell, un municipi amb molta afició i on les colles de Valls anaven a fer els seus “castells, torres i pilars” en els períodes festius. D’aquest moviment sorgí, l’any 1926, la colla dels Nens del Vendrell.

En la seva obra "Història dels Castellers els Nens del Vendrell", del cronista i casteller Emili Miró (de qui es parlarà en el següent punt d'aquest itinerari), l'autor recull el poema que Joan Vidal i Salvópoeta vendrellenc, va escriure arran de la primera actuació de la colla.



“ELS NENS DEL VENDRELL”

(En homenatge als valents castellers de la nostra vila,
 que han iniciat victoriosament la seva actuació)

Setí el cel i joia a la mirada,
un aire fi travessa la claror,
passa la gent garlaire, endiumenjada,
i té un dring de rialla la remor.

I en deturar sa força de creixença
l’aleta blanca, tendra i somrient,
ses arrels la terra han pogut vèncer
i ferm avança, silenciosament.

De sobre es sent el crit de la gralla
i un arbre humà comença de sorgir,
tothom davant el bell miracle calla
i l’arbre es va fent alt com rústec pi.

Sense vida, però lent s’esbocina
i de la gent retorna el bategar
i en els seus ulls la raça s’endevina
dels nens ardits que saben triomfar.



L'aparició dels Nens del Vendrell va significar una revolució en el món casteller en tant que van conservar viva aquesta activitat, convertint-se, durant els 50, 60 i principis del 70 en la colla puntera, i aconseguint per primera vegada en el segle XX castells que s’havien perdut amb la davallada de finals del XIX. Els vendrellencs, en aquest sentit, van ser pioners en la introducció de molts dels elements actualment consolidats en l’activitat de les colles, i especialment important va ser el seu paper de recuperació dels folres, tal i com avui els entenem.




Els Nens del Vendrell tenien el seu epicentre, durant els seus primers anys, en el carrer dels Cafès i en la zona del Tívoli. Més endavant van disposar d’un local d’assaig propi, situat al carrer de les Hortes (actualment utilitzat per l’agrupació de Cultura Popular l’Embarcada). Aquest espai va ser una donació de Carles Gestí i Nin, compositor de sardanes que va compondre’n una que porta per títol “Els Nens del Vendrell”, i que ja ens dóna pistes de la intensa i estreta relació que el món cultural de la vila ha tingut amb la colla local al llarg de la història. Quan l’espai del carrer Hortes es va revelar insuficient per acollir l’activitat de la colla es va produir l’intercanvi que els va portar al local actual de la Riera de la Bisbal, inaugurat oficialment el juny de 2001.



Tot i que es relativament nou, el local dels Nens està ple de simbolisme i moments històrics, ja que és allà on es conserven gran part dels trofeus, reconeixements i reculls gràfics dels seus brillants moments al llarg de la història. Fer una passejada pel local significa reviure moments tan màgics com els primers pilars de sis, pilars de set amb folre, tres de vuit o torre de vuit amb folre que es van aconseguir descarregar en el segle XX, així com visualitzar el Concurs de Castells de Tarragona que es va guanyar l’any 1970.


 



A la pàgina web dels Nens del Vendrell es pot accedir al següent resum de la història de la colla, els autors del qual són Pere Ferrando i Salvador Arroyo.

Història dels Nens del Vendrell

Ningú no podia imaginar cap al principi de la temporada del 1926, que la decadència endèmica que vivia el fet casteller tocaria fons aquell any, tot iniciant-se un renaixement del que encara en som partícips a hores d’ara.

Aquell juliol, al Vendrell estava anunciada la vinguda dels Xiquets de Valls. La colla Nova de l’Escolà, en la qual militaven els castellers vendrellencs des de la dècada dels anys deu, s’havia compromès a fer per la diada de la Festa Major el tres de set, la torre de sis i el pilar de cinc; una actuació de nivell en aquella època. La sort no va acompanyar als Xiquets en aquell dia de santa Anna i tant sols es va poder veure descarregar el pilar de cinc. Fou una desfeta sense precedents.

La segona quinzena de setembre l’atenció es centrà a Tarragona, on els castellers tarragonins formen una colla que va debutar per santa Tecla i aconsegueixen descarregar el quatre de sis, el tres de sis, la torre de cinc i el pilar de quatre. La notícia corre i s’escampa com una esperançadora taca d’oli. Al Vendrell, quan falten dues setmanes i escaig per la Fira de santa Teresa, els castellers de la vila fan petar la xerrada al Cafè del Progrés: “si farem una colla, si no la farem!”, engrescats es reuneixen i determinen de tirar endavant la creació d’una colla castellera amb la fita de debutar per la Fira.

Els assajos son diaris a la premsa de cal Fontana i el diumenge abans de la Fira hi ha un assaig general obert al públic a la sínia de cal Fontana. L’assaig i les proves perfilen la formació d’una colla que amb el nom de Nens del Vendrell actua per primera vegada oficialment el 15 d’octubre de 1926. Els castells assolits són els mateixos que descarreguen els Xiquets de Tarragona vint-i-dos dies abans.

Històricament havien existit d’altres colles castelleres no vallenques, a Tarragona, Montblanc, L’Espluga de Francolí, Igualada, etc. i que havien assolit castells importants, però mai unes formacions castelleres tindrien tanta continuïtat en el temps com les que ara naixien a Tarragona i al Vendrell. El fet casteller havia canviat i amb aquesta incipient pluralitat de colles s’iniciava la Renaixença Castellera.

Cap a l’octubre de 1927, després d’assolir la torre de sis al febrer i haver actuat per primer cop a Vilafranca, els castellers vendrellencs es divideixen en dues colles encapçalades per les dues principals famílies castelleres de la vila: Els Caneles i Els Mirons; noms que adopten popularment les colles i que deriven del renom familiar dels Xerta i del plural del cognom de la família Miró, respectivament. A Valls, aquell any, s’uneixen les dues colles i a Tarragona els Xiquets segueixen la seva activitat.



La intensitat amb què es viu el fet casteller vilatà comporta, a més, la creació per part del jovent d’unes colles castelleres paral·leles a les oficials, amb noms tant populars com ara la colla dels Manobres, que aplegava als joves aprenents de paleta i als manobres que cada dia a l’estiu, quan plegaven de treballar, anaven a assajar al torrent perquè no tenien altre lloc. Una altra és la dels castellers del Club, integrada per joves de la societat Club d’Esports Vendrell, que cada 6 d’agost intentaven castells de sis amb motiu de la Festa Major petita, que a partir del 1929 seria, també, la diada d’aquesta societat esportiva. Dels joves castellers d’ambdues formacions, integrats després a les colles oficials vendrellenques, en sortiren bons castellers i fins i tot un cap de colla.

L’octubre de l’any 1929, s’assoleixen al Vendrell ja els primers castells de set. Mentre els Nens del Vendrell descarreguen el quatre de set; els Caneles aconsegueixen carregar el tres de set. El setembre de 1930 a la plaça de la Torredembarra les dues formacions vendrellenques aconsegueixen descarregar el seu primer tres de set. Els Xiquets de Valls, que ja tornen a tenir dues colles des de l’any 1929, recuperen aquell any 1930 el quatre de set amb l’agulla, descarregat per la colla Vella a Vilafranca. Els Xiquets de Tarragona, que el setembre de 1929 han descarregat ja el primer quatre de set, fan per santa Tecla d’aquest 1930 el seu primer tres de set. La progressió castellera de vendrellencs i tarragonins va fins ara força igualada; tot i que al Vendrell son dues les colles que fan ja el castell de set.



L’any 1931 a l’Arboç la colla vella vallenca s’apunta ja el cinc de set, la colla Nova ho farà per sant Joan del 1932. A partir d’aquí s’inicia una cursa per part dels vendrellencs per tal d’assolir els nous castells que van recuperant els vallencs. En aquesta cursa els Xiquets de Valls porten normalment als vendrellencs un avantatge d’una o dues temporades, fins arribar a l’any 1935, quan per primera vegada a la història una colla vendrellenca aconsegueix quedar en un concurs entre les dues colles de Valls. Mentre que els Tarragonins, també dividits a partir del 1932 en dues colles, s’estanquen en les actuacions de castells de sis i de set.

El juliol del 1932 per la Festa Major del Vendrell actuen tres colles locals els Nens del Vendrell, els Caneles i els Mirons. Mentre la primera colla fa una actuació clàssica de castells de set, les altres dues s’apunten ja els dos primers quatre de set amb l’agulla al mig. La primacia dels Mirons entre les colles locals es proclama a l’agost quan a Llorenç del Penedès es descarrega el primer cinc de set vendrellenc. Uns dies abans la colla Vella vallenca havia descarregat a Vilanova el primer tres de set per sota d’aquesta nova etapa, un castell que torna a marcar la diferència. El llistó, però, es torna a disparar per la Festa Major de l’Arboç, quan novament la colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega la primera torre de set de la renaixença a més de carregar el primer quatre de vuit, un castell llavors mític.


Aquest any 1932 i davant de la proliferació de colles castelleres, un total de set formacions: tres al Vendrell, dues a Valls i dues a Tarragona; juntament amb el bon nivell casteller assolit va fer que el patronat profestes de Tarragona convoquès un concurs de castells pel dia 2 d’octubre. Un certamen que el vendrellenc Pau Casals havia estat impulsant amb diferents oferiments des de feia tres anys. No en va, Casals va ser l’encarregat de presidir el jurat qualificador d’aquest primer concurs tarragoní. Un certamen en el que finalment no vàrem prendre part les tres colles vendrellenques en acte de protesta per l’empresonament del dirigent agrari Pau Padró.

L’any 1933 els Mirons vendrellencs fan seus dos dels reptes vallencs de la temporada anterior i descarreguen el primer tres de set per sota a la Festa Major de Vilafranca a més de descarregar en dues ocasions la torre de set, una a Creixell i l’altra a Tarragona. A més, realitzen un intent força seriós de quatre de vuit en aquesta darrera plaça. Els vallencs, però, tornen a aixecar el llistó ara de la mà de la colla Nova, que agafa el relleu de la Vella com a capdavantera del món casteller del moment. La colla Nova, pletòrica aquesta temporada, aconsegueix descarregar quatre vegades el quatre de vuit, castell que fa assíduament al costat de la torre de set. A Tarragona les dues colles locals aconsegueixen ja els seus primers tres de set per sota.

La temporada del 1934 queda definida com un any d’impàs pels castellers vendrellencs, que retornen a la dualitat de colles. Els vallencs tornen a introduir una nova fita en el món casteller de la renaixença, la colla Nova carrega a la Torredembarra el tres de vuit. La Vella descarrega un quatre de vuit i a Tarragona no hi ha novetats en els castells assolits i desapareix la colla Nova.

Algunes colles vendrellenques mostren ja en aquesta època una incipient organització administrativa que s’encamina a promocionar la seva activitat arreu del país. Aquesta tasca es materialitza amb l’edició d’uns díptics que contenen reproduccions fotogràfiques dels principals castells aixecats, acompanyades d’un text de presentació de l’entitat, de l’adreça del cap de colla i fins un número de telèfon per tal de contactar. Una visió prou progressista de promocionar el fet casteller local en aquell precís moment històric; que va tenir la seva repercussió en l’obertura de noves places castelleres en l’àrea de influència de la ciutat de Barcelona.

La temporada del 1935 serà un any memorable pel fet casteller vendrellenc. El potencial casteller dels Xiquets del Vendrell (antics Mirons) porta a aquesta colla a carregar en dues ocasions en aquesta temporada el quatre de vuit, a Vilafranca i a Sant Salvador; a més de descarregar dues torres de set i de carregar-ne tres més. El bon nivell casteller d’aquesta colla fa que en el concurs de castells convocat a Vilafranca el 30 d’agost quedi en segon lloc entre la colla Nova i la Vella dels Xiquets de Valls.


La colla Vella aquell any no carrega cap quatre de vuit ni cap torre de set. La colla Nova, en canvi, en descarrega sis vegades el “carro gros” a més de tornar a carregar el tres de vuit a Torredembarra. Pel que fa als Xiquets de Tarragona, la colla Vella demostra un nou impuls en descarregar per santa Tecla castells pioners pels tarragonins com eren el quatre de set amb l’agulla, el cinc de set, la torre de set i fins intentar per primera vegada el quatre de vuit.

Un altre aspecte a destacar d’aquesta etapa és el fet de que ja es constata una primerenca incorporació de la dona al món casteller. Durant la renaixença apareixen ja les primeres nenes castelleres, incorporades al pom de dalt, es tracta de filles de famílies castelleres del moment i és un fenomen que es dóna tant al Vendrell com a Valls.

La curta temporada de l’any 1936, demostra una altra vegada el clar domini vendrellenc de la torre de set, que es torna a descarregar dues vegades per la colla dels Nens del Vendrell (antics Xiquets). L’esclat de la guerra civil el 19 de juliol a Catalunya, estronca l’esperançadora temporada vendrellenca que hauria permès consolidar el quatre de vuit.

La inactivitat castellera oficial dels dos anys centrals del conflicte armat, ve en el cas vendrellenc acompanyada per la formació d’una agrupació castellera molt peculiar, com ara la que va actuar pels nuclis de població de les rodalies del front de Madrid – Brunete. Aquesta agrupació estava integrada per castellers vendrellencs adscrits a la Brigada 111. Havien fet el tres de sis amb figuereta, torre de cinc neta i pilar de quatre amb el puny en l’aire.

La represa castellera vendrellenca s’inicia com a Valls i a Tarragona el mateix any 1939. El tarannà de les tres formacions és el mateix als tres nuclis castellers, els pocs castellers que queden s’agrupen en una única colla, que al Vendrell segueix amb el nom de Nens del Vendrell sota la batuta de Pau Figueras i Salvador Gual, que eren els ajudants de direcció del cap de colla Joan Julivert ja l’any 1935 i que ara patia la repressió política.





La primera actuació és el juliol per la Festa Major, on s’aconsegueix descarregar un castell prou reeixit com el quatre de set amb l’agulla, que els vendrellencs descarreguen en dues ocasions aquella temporada. Els Xiquets de Valls aquell any carreguen el quatre de vuit a l’Arboç i el descarreguen ja a la diada de santa Rosalia a la Torredembarra. Els anys següents són d’anar fent i al quatre amb l’agulla s’afegeix algun tres de set per sota i també el cinc de set; tot i que tots tres no sovintegen en les actuacions. L’any 1941 s’intenta ja la torre de set que sols s’aconsegueix carregar en una ocasió.

La reincorporació del Jan Julivert a la direcció de la colla a partir de 1944, comporta un augment del nombre de sortides, el retorn a places històriques pels vendrellencs com Igualada i Torredembarra, així com a intentar ja el quatre de vuit, aparcat des de l’any 1941. Tot un seguit de noves fites es van succeint en les pròximes temporades.

La del 1945 la colla abasta unes fites semblants a les de deu anys enrera, quan es carreguen els primers quatres de vuit vendrellencs. A Vilafranca es guanya el premi atorgat per l’organització a la millor actuació, en aquesta ocasió els castellers vendrellencs superen per primera vegada als Xiquets de Valls. Els vallencs, però, guanyen el concurs celebrat al Vendrell per la Fira de santa Teresa, descarregant el quatre de vuit. La temporada vendrellenca es salda amb la recuperació de la torre de set i dos quatre de vuit carregats.

L’any 1946 a la plaça de Vilafranca es descarrega el primer quatre de vuit vendrellenc, i el primer que veu descarregar Vilafranca des de la fi de la guerra civil. Un castell en el que es van alternant nous terços i segons a partir de les temporades del 1948 i 1949, i que serà junt amb la torre de set els grans cavalls de batalla de la colla durant aquest període.





Els anys següents es documenten ja els primers intents de tres de vuit; el més seriós de tots fou el aixecat a Vilafranca l’any 1947, quan es va estar a punt de carregar-se. El tres de vuit era llavors un castell mític, que feia una dotzena d’anys havia aconseguit carregar per segona vegada al segle XX la colla Nova de Valls. Aquest any s’institueix la festa de sant Zacaries, festa dels castellers i diada de la colla, a més d’una actuació hi ha d’altres actes lúdics com un partit de futbol i el dinar dels castellers presidits per les autoritats locals. Els castellers vendrellencs son una entitat pionera en la introducció d’aquest aspecte lúdic i social al món casteller.

La temporada del 1951, el tres de vuit s’intenta en diverses ocasions. Finalment el 15 d’octubre a la Plaça Vella del Vendrell el castell és descarregat per primera vegada en el segle XX. Aquell dia es complia el 25è aniversari de la primera actuació de la colla i a aquell primer tres de sis del 1926 s’havia aconseguit en vint-i-cinc anys posar-li dos pisos més. Ara caldrien divuit anys més per tornar-lo a veure descarregat, el mateix dia, per la mateixa colla i en la mateixa plaça.

L’any 1952 s’inicia amb els ànims ben alts després de la gesta de la passada fira. El quatre de vuit, reservat fins llavors a les actuacions de compromís a partir de l’agost, era descarregat ja per la festa major local per primer cop en la història de la colla, junt amb una torre de set que es repetiria fins a vuit vegades aquell any. Aquest magnífic inici de temporada va fer plantejar la possibilitat de recuperar nous horitzons, com ara la torre de vuit amb folre. Les primeres proves documentades al segle XX del folre es van realitzar a la Sindical en uns assajos en que, segons Joan Julivert, “ja vam fer prou si poguérem aixecar amb ”forro’ la ‘torre de sis’.”

Tarragona agafa de nou el testimoni dels concursos, després del darrer celebrat el 1933, en un enfrontament que va quedar amb empat entre els Nens i la Muixerra de Valls. Ambdues provaren el tres de vuit sense èxit, però totes dues van completar la millor actuació del moment: quatre de vuit, torre de set i tres de set per sota.

El tres de vuit, doncs, lluny d’ésser una construcció per consolidar, es va mostrar esquerpa; els Nens el carreguen dues vegades el 1952 -a Vilafranca i per la fira- però han d’esperar tres anys a poder-ne carregar un altre, també per la fira local, el 1955.

Mentrestant, el gener el 1953 moria Salvador Miró, un dels primers caps de colla dels Nens i personatge clau als inicis de la colla. El seu fill Emili escrivia el seu primer article sobre castells l’estiu de l’any anterior a propòsit de l’actuació de Sant Fèlix.

La col·laboració entre colles castelleres era un tret comú entre les agrupacions del moment. Així ens trobem a diferents components de la colla vendrellenca pujant al quatre de vuit que la colla Vella dels Xiquets de Tarragona va descarregar per Santa Tecla del mateix 1955 a la seva ciutat.

El fonament a aquests ajuts cal cercar-lo en l’esperit de superació de les colles que es topava amb la limitació d’efectius que patien, en una època on els castells no tenien l’ampli suport social que gaudeixen avui. Lluny de d’aconseguir millorar el nivell, les colles van començar a patir a finals de la dècada dels cinquanta un estancament per la manca de renovació a les seves files.

En un encertat anàlisi, Emili Miró va comptar els anys que sumaven els components de la primer torre de set vendrellenca del 1933 -149 en total- i la darrera del 1957 -239 anys- i, així, adonar-se’n que s’estava al davant d’una imminent davallada. Efectivament, aquella torre de set del 1957 fou la darrera abans d’obrir-se un parèntesi amb vuit temporades orfes d’aquesta construcció.

L’any següent, 1958, veuria desaparèixer un altre cap de colla dels inicis: Pau Figueras “Pau Ganso” i la pèrdua d’un gran seguidor i cronista de la colla, el Dr. Martorell Vidales a qui devem molta informació dels Nens. Però també fou un any amb sortides prou interessants com la que es va fer al país basc a finals d’agost, o la de la col·locació de l’àngel del campanar, el novembre. Un altre lletraferit, Miquel Castellví, dona a conèixer la dada que situa l’afició castellera vendrellenca en un llunyà 1770 amb un Ball de Valencians local actuant a l’Arboç. I, encara dins del capítol de les lletres, un altre vendrellenc, Emili Miró, publica el 1961 el seu llibre “Història dels Castellers els Nens del Vendrell”, escrit quatre anys abans.


Durant els inicis dels seixanta es continua descarregant el quatre de vuit, per bé que molt escadusserament: un o dos per temporada, fins arribar a un 1964 a on cap de les set colles existents l’assoleix ni tan sols carregar.

Es l’any en què, en una significació especial no exempta de problemes, la colla vendrellenca fa una primera visita a l’enyorat Pau Casals, exiliat a Prada de Conflent. Allí Casals es va retrobar amb els seus estimats castells en uns instants plens d’emoció i records. Dos anys després, el 1966, els Nens tenen una nova oportunitat d’oferir al mestre una actuació. Seria el darrer cop a la seva vida que veuria castells, però el desig de Casals, expressat al cap de colla, era prou clar: “quan torni a casa m’heu de fer un tres de vuit…”

Encara el 1964, a Barcelona es convoca el primer concurs popularment conegut com de “can Jorba” que tindria continuïtat dues edicions més, els dos anys següents. Els Nens assoliren una tercera posició en la primera convocatòria i dues segones a les següents. En la darrera es va assolir una bona actuació, tot carregant el quatre de vuit i una torre de set que des del 1957 els vendrellencs no feien, a més de descarregar el tres de set per sota.

És a partir d’aquí on podem situar l’entrada a la colla d’un grup de vendrellencs disposats a donar un nou impuls mitjançant plantejaments del tot innovadors en aquells anys. A la colla s’integrarien nous sectors de la societat: estudiants, professionals liberals, persones amb estudis superiors, etc. Un sector conegut com els “castellers de corbata”, que van jugar un important paper en l’etapa de la recuperació del nivell dels Nens.
L’aposta pel pilar de sis feta el 1967 amb assajos específics pels seus components, va tenir la seva justa recompensa a les acaballes de la temporada quan es carrega, in extremis, el majestuós espadat.

El seu coronament no fou exempt de controvèrsia per part dels vallencs, els més directes rivals. Però aquesta mateixa polèmica fou hàbilment aprofitada per part dels vendrellencs perquè els mitjans de comunicació escrits d’abast nacional parlessin de castells; un objectiu lloable i àmpliament cobejat i en l’actualitat acceptat per tothom com a necessari per a la normalització de l’activitat.

La tradicional diada de Sant Fèlix vilafranquina es va transformar en concurs els anys 1968, 1969, 1970 i 1971 amb la denominació “Anxaneta de Plata”. Dues característiques foren comunes a les quatre edicions: el trofeu fou sempre pels Nens del Vendrell i en cap convocatòria hi va assistir la colla Vella de Valls, els rivals més directes.

L’any 1968 es consolidava la torre de set -amb sis de descarregades- i es tornava a coronar el pilar de sis en dues ocasions. Però el veritable esclat es va produir a la temporada següent, el 1969, a on els esdeveniments es van succeir a un ritme de vertigen.

Desprès d’un parell de pilars de sis més carregats, per la diada de Sant Zacaries, el 21 de setembre, s’assolia descarregar l’esvelt espadat, una construcció que cap persona viva llavors l’havia pogut celebrar. Amb la colla plena de moral i amb un bon bagatge durant la temporada, arriba l’actuació de la fira local a on, a més de descarregar la desena torre de set de l’any, descarregar el tercer quatre de vuit i completar el segon pilar de sis, els Nens del Vendrell recuperen el tres de vuit, descarregant el segon del segle XX, divuit anys després del primer. La millor actuació del segle fins aquell moment.

En el sí de la colla es va plantejar hàbilment aprofitar aquesta empenta per assolir nous reptes i empesos per la resposta vallenca amb el cinc de vuit carregat i amb un intent de la torre de vuit amb folre. El camí escollit pels Nens fou col·locar el pilar de sis damunt d’un folre, un element plenament vigent al segle XIX però totalment desconegut pels castellers de llavors. Durant les primeres setmanes de novembre els tècnics van anar dissenyant aquest element amb unes aportacions encara vigents en l’actualitat. El diumenge 23 de novembre fou el dia escollit per presentar, a plaça, el mític pilar de set amb folre. Després d’uns moments d’incertesa climatològica l’arrogant pilar era degudament completat enmig d’un esclat d’alegria.
L’any següent, 1970, aquest espadat es carrega a la tercera edició “Anxaneta de Plata” a Vilafranca. Però l’esperada competició en un concurs entre vendrellencs i vallencs no va arribar fins el 27 de setembre a Tarragona. El desitjat duel va acomplir amb escreix l’expectació creada. Els Nens del Vendrell guanyaven la convocatòria carregant un altre pilar de set amb folre, i descarregant el pilar de sis i la primera torre de vuit amb folre del segle XX. La colla Vella es situava en segona posició amb les mateixes construccions, totes elles carregades.

Aquests anys, a més, foren “viatgers” per la colla. L’u de maig del 1969 es participa al XII “Demostración Sindical” de Madrid, un esdeveniment d’una gran repercussió mediàtica que va fer decidir a la colla col·locar un cartell amb el nom “Vendrell” a l’esquena de la camisa per tal que els mitjans de comunicació no els confonguessin amb els “Xiquets de Valls”. L’any següent, per les mateixes dates es viatjaria a Saragossa i el setembre a Oviedo i La Rioja; aquesta darrera, visitada novament l’any 1971.

Un altre fet destacat llavors fou la inauguració de la primera fase del monument de Josep Cañas representant un quatre de vuit, el juny del 1969.

La premsa vendrellenca situava l’inici de la segona època d’or en un context de recuperació de grans castells que s’han d’anar a buscar al segle XIX pe trobar-ne els darrers. Aquesta expansió del fet casteller va motivar que l’any 1971 es concedís la placa d’argent al mèrit turístic als Nens i la medalla de la província al seu cap Joan Julivert.

Un cap de colla que cauria malalt l’any següent, 1972 i a qui la colla li va oferir un homenatge casteller el 29 d’octubre de la millor manera possible, descarregant la segona torre de vuit del segle, entre altres construccions. Dos dies després moria als 65 anys.

El juny de l’any 1973 la colla es va desplaçar novament a Madrid on van ser rebuts al Palau de la Zarzuela pel llavors príncep Juan Carlos. Però a les acaballes de la temporada, el Vendrell rebia la trista nova de la mort de Pau Casals a Puerto Rico. A la missa funeral celebrada el 26 d’octubre no hi va faltar el pilar de cinc.

Tampoc no hi va faltar, per la fira del Vendrell del 1973, un altre torre de vuit amb folre descarregada amb el segell exclusiu dels Nens, car era l’única agrupació que el completava llavors. L’any següent, el novembre 1974, es tornaria a descarregar, aquest cop al bell mig del Nou Camp amb motiu del 75è aniversari del FC Barcelona. La torre folrada es carregaria a Tarragona un mes i mig abans en una exhibició feta a la plaça de braus però sense el caràcter de concurs. Finalment la darrera torre amb folre fou carregada per la festa major de Vilafranca de l’any següent, 1975, ben acompanyada pel tres i el quatre de vuit descarregats.

Entrats a l’any 1976, els Nens es disposaven a celebrar el seu 50 aniversari amb tot un seguit d’actes programats, majoritàriament, pels vols de la fira. D’entre tots cal destacar la inauguració del monument als castellers de Josep Cañas, la creació de la medalla d’or de la colla i la seva concessió a Joan Julivert, la publicació del llibre del 50 aniversari per part de Miquel Castellví, la presentació al Vendrell, després d’ésser estrenat a Altafulla a l’abril, de l’Himne Casteller amb música de Jaume Vidal i lletra de Josep Ma. Calaf i una exhibició castellera celebrada a la carretera del Dr. Robert amb la presència de 12 de les 14 colles existents al país.

La colla vendrellenca continuava dins l’èlit castellera en un moment en que anava creixent el nombre d’agrupacions, passant de les sis existents el 1970 a les 17 deu anys després. El nivell casteller general el continuava marcant el tres i el quatre de vuit, amb escadusseres aparicions de la torre de vuit amb folre i el cinc de vuit, aquest darrer tan sols carregat. Els Nens van descarregar dues vegades el tres de vuit l’any 1976 i el carregarien per darrer cop el 1977 per la Festa Major de Vilafranca.

El maig del mateix 1977 es viatja a Cannes dins els actes del Festival del Cinema i l’octubre es participa a la trobada de colles celebrada a Santes Creus en un acte d’adhesió de tot el món casteller al Congrés de Cultura Catalana.

I és que nous aires corrien en la societat a la segona meitat dels anys setanta: una major participació ciutadana a la festa, el suport de les institucions i la integració de diferents sectors de la societat van posar els fonaments a la consolidació social del fet casteller. En aquest context apareix per primer cop el butlletí intern “Fem Pinya” a principis de l’any 1977. Amb l’elecció dels primers ajuntaments democràtics, la nostra vila es prepara per rebre les despulles del mestre Pau Casals, el novembre del 1979, i a on els Nens acompliren la promesa feta en vida de fer castells quan tornés a la vila.
Aquest mateix any en el si dels Nens es comença a palpar la necessitat d’afrontar una profunda transformació que obliga a prendre decisions com la de refusar la invitació dels administradors de la Festa Major de Vilafranca del 1979 per actuar-hi, reconeixent públicament que el nivell casteller de la colla no és a l’alçada d’una diada del seu prestigi.

La temporada va quedar en blanc pel que fa als castells de vuit pisos, però l’any següent, 1980, el quatre de vuit torna a ésser realitat. El primer fou carregat el setembre per Sant Zacaries.

A finals del mateix mes a Tarragona es convoca novament un concurs casteller després de vuit anys del darrer tarragoní. Des de llavors la Imperial Tarraco convocava Exhibicions cada dos anys, però el 1980 es va voler recuperar el caràcter de concurs bianual que ha perdurat fins als nostres dies. En aquella ocasió hi van participar un total de setze colles. Els Nens del Vendrell assolien un meritori quart lloc carregant el quatre de vuit i descarregant la torre de set, entre altres construccions.

Encara, per la fira local, es descarrega un altre quatre de vuit en una temporada a on l’èlit casteller es limitava a les quatre colles que eren capaces d’assolir el nivell dels vuit pisos i a on s’hi trobava la colla vendrellenca.

En canvi l’any següent, 1981, la colla Vella dels Xiquets de Valls trenca aquest sostre en descarregar el primer quatre de nou amb folre del segle XX. És un any “Candeler” pels vallencs que organitzen una trobada el darrer dia del mes de gener on conviden totes les colles del moment i que possibilita veure un fet tan inusual com que els Nens del Vendrell actuïn a Valls, això si, no pas a la plaça del Blat si no al carrer d’Abat Llort.

Un únic quatre de vuit, descarregat per la fira local, i tres torres de set -una carregada- tanca una temporada que destacaria, malgrat tot, per la gran quantitat de sortides, un total de vint-i-sis. Però l’adaptació als nous temps continua marcant els esdeveniments. Així ens trobem com l’agrupació estrena un local al número cinc del carrer de les Hortes gràcies a la donació de Carles Gestí. També l’any 1981 s’inicien les emissions d’un programa casteller a la recentment estrenada Ràdio el Vendrell.

L’any 1982 es torna a convocar el concurs de castells a Tarragona on la colla es retira del certamen en solidaritat amb la colla Joves Xiquets de Valls per un polèmic quatre de vuit amb agulla. Cinc torres de set -tres d’elles carregades- marquen el sostre de la colla vendrellenca aquella temporada.

Una torre que no es tornaria a veure, també carregada, fins la diada de Sant Zacaries del 1985. Una diada que es trasllada del setembre cap a principis de novembre a partir del 1981, més en consonància amb la filosofia que les diades de les colles es celebren al final de la temporada.

El quatre de vuit, en canvi, absent des de la fira del 1981, reapareix fugaçment per la mateixa diada del 1986, però es torna a obrir un parèntesi que s’allargaria tota una dècada. La torre de set es carregaria l’any següent, també per la fira, i el 1988 es van assolir dues mes, una de carregada i una altre de descarregada, pel concurs de Tarragona i per la fira local, respectivament.

La irregular trajectòria dels darrers anys coincideix amb una continuada ascensió del món casteller en general que accentua la diferència de nivell. Als inicis del l’any 1988, la colla suspèn els compromisos de la temporada per tal de centrar-se en la necessària renovació. Malgrat tot, com hem vist, s’assoleix la torre de set. Aquesta filosofia torna a ser un referent per part d’una renovada i jove junta gestora que agafa les regnes de la colla als inicis de l’any 1989.

Progressivament s’incorporen nous castellers a la colla als inicis de l’any 1990 que possibilita l’assoliment del cinc de set, un castell que feia onze anys que no s’havia completat. Aquesta construcció tornaria a marcar la fita l’any 1991, una temporada atapeïda d’actuacions -un total de 24- amb algunes sortides destacades com la realitzada l’abril a Palma de Mallorca o la de Villagarcía de la Torre, Usagre i Llerena a mitjans d’agost. Fou l’any que, pel maig, la vila va retre un homenatge a l’Emili Miró i a on la colla li va concedir la medalla d’or dels Nens.

També aquest 1991 la plaça Vella del Vendrell es va ensenyorir en veure com la colla Joves Xiquets de Valls descarregava el tres de nou amb folre, convertint-se en la cinquena població de Catalunya on es completava un castell de nou pisos. L’agrupació vallenca va venir per primer cop per la Fira del 1986 i des de llavors ha estat present en aquesta diada ininterrompudament fins els nostres dies.

L’embranzida dels inicis dels noranta no sembla tenir continuïtat. Així, la temporada del 1992, paradoxalment l’any de les olimpíades, de la irrupció de la televisió al fet casteller i de l’inici de l’expansió a tota la nació, la colla pateix un retrocés en el nivell que troba el seu màxim exponent en la darrera posició assolida al concurs tarragoní amb zero punts.



Aquest sotrac va tenir les seves conseqüències immediates. Al maig de l’any següent, 1993, el panorama casteller local va recuperar la dualitat amb l’aparició de la colla Nova del Vendrell; mentre que en el sí dels Nens es van incorporar nous components de la mateixa vila, però també d’altres poblacions de la comarca i retornaren antics castellers disposats, entre tots, a treballar per recuperar el nivell perdut.

La temporada va tornar a tenir una gran activitat amb vint-i-vuit actuacions, amb l’assoliment de dos castells de la gamma alta de set com son el cinc i el quatre de set amb agulla que no s’havien vist junts, en la mateixa temporada, des del 1980.

A partir d’aquí dues característiques prenen forma en el desenvolupament de les sortides: dur a terme una gran activitat i assolir les construccions pas a pas. De la primera ens adonem com es trenquen tots el registres des de la fundació de la colla: el 1994 comptabilitzem 32 sortides, convertint-se el 1995 el de major nombre d’actuacions fins avui de tota la seva història amb un total de trenta-quatre, arribant a les trenta el 1996. De totes aquestes cal destacar les anades a la Semana Grande de San Sebastián dos anys correlatius, l’agost del 1994 i del 1995.

I pel que fa a la segona característica, l’any 1994, a més de consolidar el quatre de set amb agulla i el cinc de set, es fa un pas endavant recuperant el tres de set aixecat per sota per la Diada Nacional a la Bisbal del Penedès, després de vint-i-cinc anys del darrer de la colla.

Justament els anys que feia del primer pilar de set amb folre del segle XX descarregat pels Nens. Una efemèrides que fou convenientment celebrada en uns moments en que la Generalitat de Catalunya havia concedit ja la Creu Sant Jordi a les agrupacions que havien assolit algun castell de nou pisos. Aquestes concessions i, sobretot, els motius d’elles, foren aprofitades per engegar una campanya de reconeixement de la trajectòria dels Nens, potenciant un dels grans trumfos de la colla: el fet que l’esmentat pilar encara ningú l’havia tornat a assolir per aquelles dates i que es tractava d’una construcció equiparable a les fites llorejades.

A les vigílies de la Festa Major local del 1995 s’inaugura el trasllat definitiu del monument als Castellers, de Josep Cañas, a l’actual emplaçament. Una temporada que segueix la línia ascendent, consolidant les construccions fetes anteriorment i avançant cap a la recuperació d’altres. Així, l’octubre, a Gelida, es descarrega la torre de set, set anys després de la darrera, que es tornaria a repetir per la fira local.

Aquesta torre de set es consolidaria també, l’any següent, 1996, descarregant-se fins a nou vegades més una de carregada. Amb el pas ferm, pel concurs de Tarragona d’aquest any es carrega el quatre de vuit. Una setmana després, per la Fira, el “carro gros” es descarregaria deu anys després del darrer, magníficament acompanyat per la torre de set i el tres de set aixecat per sota.

El bon acabament de temporada enllaça amb l’inici d’una altra amb la mateixa empenta, descarregant el quatre de vuit més matiner de la història dels Nens, l’ú de juny del 1997 a la Bisbal del Penedès. El “carro gros” es carregaria dos cops mes aquell any, un per la festa major local i l’altre per la fira. A l’octubre es participa al primer concurs casteller Vila de Torredembarra assolint la tercera posició.

L’any 1998 s’organitzen a la vila tot un seguit d’actes amb motiu del 25è aniversari de la mort del mestre Pau Casals, entre els quals la colla hi va participar amb una sortida a Prada de Conflent el mes de juliol i col·laborant en la edició del llibre “Pau Casals i els castells, dos sentiments catalans” presentat en finalitzar l’any.

En iniciar-se una nova temporada, el 1999, s’inicien també les obres del nou local social situat al xamfrà del carrer Quarter amb la riera de la Bisbal. També es comença la publicació d’un espai fix a les pàgines del setmanari local “El Baix Penedès” amb el nom del “Racó dels Nens”, i, seguint les noves tecnologies, el 2000 es crea la pàgina Web dels Nens del Vendrell.

En aquestes tres darreres temporades es perd el quatre de vuit i la torre de set deixa de sovintejar a les sortides, malgrat que es de descarrega cada any.

En arribar el 2001, els Nens del Vendrell van desgranant al llarg de tota la temporada els diferents actes programats per celebrar una fita del tot inusual en un món casteller amb seixanta colles, la majoria de les quals creades a la dècada dels 90: acomplir 75 anys d’activitat. La inauguració del local, el mes de juny, ha estat una de les grans realitats. Però la cirereta arriba durant la part final de la temporada, que ha estat històrica amb la concesió de la Creu de Sant Jordi i la recuperació dels castells de vuit amb el quatre de vuit descarregat la diada de Sant Zacaries.

Les darreres deu temporades castelleres dels Nens del Vendrell s’han caracteritzat pel treball constant de castellers i tècnica per la consolidació de l’entitat com a colla de castells de vuit.

El procés per l’assoliment d’aquesta fita s’ha realitzat en dues etapes. Una primera que comprendria el quinquenni 2002 – 2006 ; en aquest primer període la colla segueix amb el ritme habitual del període anterior (1996- 2001); caracteritzat per l’assoliment intermitent d’un quatre de vuit acompanyat de diverses torres de set com a castells fita de la temporada. Així en aquesta primera etapa de la consolidació el quatre de vuit es va assolir en una sola ocasió les temporades de 2003 (Sants 31/VIII) i del 2006 ( El Vendrell 15/ X).

La segona etapa comprendria les temporades de 2007 – 2011 ; període que Nens arriben a consolidar-se com a colla de castells de vuit. Aquesta nova etapa implica la consecució del quatre de vuit en diverses ocasions en una mateixa temporada.

Particularment el bagatge casteller dels Nens en aquests darrers cinc anys es salda amb un total de 9 quatres de vuit descarregats, dos dels quals s’aconseguiren l’any 2007 ; cinc la temporada del 2010 ; i dos més l’ any 2011.

Aquesta nova etapa històrica de la colla ha anat acompanyada de l’entrada a l’entitat d’una nova generació de castellers i castelleres que entre els anys 2009 i 2010 han aconseguit augmentar considerablement la massa social de la colla : i han propiciat el plantejament i l’assoliment de noves fites castelleres històriques pels Nens, com ha estat la recuperació dels folres de la mà de la torre de vuit folrada, aconseguida per la colla la temporada del 2010 ; després de quaranta anys d’haver-ne descarregat la primera del segle XX.

(Autors del text: Pere Ferrando i Salvador Arroyo, publicat a "Nens del Vendrell: 75 anys d'històries castelleres", editat en commeració del 75è aniverari de la colla)









No hay comentarios:

Publicar un comentario