jueves, 7 de junio de 2012

5. Salvador Espriu i els Nens del Vendrell, i Joan Ramon i Soler i els Xiquets de Valls








Després de les lectures dels textos d'en Joan i Laia Reventós caminem uns metres per accedir al nucli antic del Vendrell pel Portal del Pardo. Ens trobem a les portes de la Fundació Fenosa, un dels equipaments culturals més importants del Vendrell. Es tracta de l’edifici que alberga la col·lecció escultòrica de l’escultor Apel·les Fenosa, molt integrat en el cercle d’altres personatges il·lustres, que va ser, a més, un gran aficionat als seguicis de Festa Major del Vendrell, als seus balls i a l’aixecament de castells. 




 



Fenosa acostumava a passar els estius en la casa que va comprar, i des d’allà tenia accés i participava en la vida del poble. Apel·les Fenosa ens proporciona el fil per vincular el món dels castells al Vendrell amb un altre personatge il·lustre, el poeta Salvador Espriu, de qui era gran amic. Aquest, de fet, va escriure el poemari inspirat en l’obra de Fenosa recollit en el llibre “Formes & paraules”.



Salvador Espriu, d’altra banda, va contactar amb el món dels castells gràcies a un gran amic seu, l’advocat vendrellenc Salvador Palau Rovira, gran aficionat als castells i integrant dels Nens del Vendrell. Va ser per mediació d’aquest que Espriu va escriure el pròleg del llibret que es va publicar en commemoració del 50è aniversari dels Nens del Vendrell, un text on, tot i reconèixer que no era un expert en el tema, va deixar mostra de la seva capacitat per captar l’essència del món casteller. 



 
TEXT DE SALVADOR ESPRIU
 
EN EL CINQUANTÈ ANIVERSARI DE LA MODERNA ACTIVITAT CASTELLERA DEL VENDRELL


El meu vell amic Salvador Palau i Rovira, un home jove de quaranta-dos anys, em parlà de castells i castellers i, en concret, de la colla de la seva ciutat, El Vendrell, la tan il·lustre capital del Baix Penedès. El meu amic, un advocat competent, que dedica tot el seu lúcid estudi a la seva prestigiosa i complexíssima professió, em parlà ahir, tanmateix, amb un civilitzat però profundíssim entusiasme –la desinteressada i singular qualitat del qual m’ha estat permès d’observar molt poques vegades, si no mai, en algú-, tan sols de la colla “Els Nens”. Sota aquesta denominació es varen agrupar l’any mil nou-cents trenta-nou, ens pensem i desitgem que per sempre més, totes les altres colles que existien fins aleshores al Vendrell.

La primera d’elles va actuar per les festes de Santa Teresa de mil nou-cents vint-i-sis. Ara fa, doncs, cinquanta anys d’aquell esdeveniment importantíssim, i els vendrellencs el volen commemorar amb una solemnitat adequada.

Salvador Palau, advocat i, en la més íntima pregonesa, casteller. En subratllo el fenomen psicològic, perquè ell em comunicà per la porta grossa amb un món per a mi inconegut.

“Aquell va ser el dia més feliç de la meva vida”, em va assegurar l’amic. Però jo no puc destriar sense risc d’equivocar-me quina va ser aquesta diada, en repassar l’abundosa informació de tot ordre que tinc al davant, perquè les proeses dels “Nens del  Vendrell” han estat innombrables.

Pel que comprenc, és de les més sensacionals l’haver aconseguit, per primera vegada al nostre segle, el “Pilar de sis”, carregat, a la Plaça Vella del Vendrell, el dotze de novembre de mil nou-cents seixanta-set.

¿Què són els castells de Tarragona, de l’Alt Camp i del Doble Penedès, costum magnífic que s’intenta introduir, amb una discutible oportunitat i amb escassa fortuna, a d’altres veïnes comarques catalanes? Mentre l’amic me’n parlava, em burxava en la memòria una pregunta d’una vella dama: “Què és el jazz, Mr. Waller?”. I es diu que Fats Waller, amb un impacient sospir, va respondre: “Senyora, si encara no ho sap, val més que ho deixi córrer”. Però l’amic, amb més corretja, en relació amb el nostre tema definia:

- Un castell és la perfecta coordinació de força, habilitat i equilibri, en compensada harmonia.

I em va allargar una quartilla holandesa, escrita a màquina, en què es conté, a continuació de la rotunda definició genèrica, en un resum sense adorns literaris, tot l’art de l’alçament d’un castell, des de la formació de la bàsica “pinya” fins arribar, passant pels sòlids, herculis “segons” i els components dels altres pisos, al “pom de dalt”, el cim, coronat per l’”enxaneta”, un nen valent i agilíssim, sostingut per l’”aixecador”.

Tot es realitza al so monòton de la gralla, que l’amic qualifica d’”enervant”. Ho és d’una manera principal per l’expectació nerviosa, per l’emoció agudíssima del públic que contempla la construcció, en aparença improvisada però de debò prèviament i molt intel·ligentment meditada, del castell humà, que dóna lloc a una pila de combinacions, algunes d’elles molt més difícils i meritòries que la majoria de les altres.

Es parla, com d’una feta tan verídica com incommensurable, d’un castell de nou pisos sense folre, obtingut el passat segle pels justament famosíssims “Xiquets de Valls”, però cap vivent ja no en pot donar testimoni. Atènyer els vuit pisos, de diversos elements i, per tant, d’una consistència diversa, és el màxim èxit que, quant a l’alçària, es pretén d’aconseguir als nostres temps.

Cal per als castellers un dirigent, un “cap de colla”, i l’amic m’enumera les nombrosíssimes qualitats, fins psicològiques –potser sobretot psicològiques-, que el “cap de colla” ha de posseir. Perquè la seva autoritat ha de ser acatada lliurament per un centenar d’homes lliures, no pas per manats o assalariats. Uns homes que s’apleguen per a una labor comunitària, basada en el manteniment i en el constant millorament d’una tradició, en una noble i indispensable emulació amb altres colles d’unes quantes, molt poques, poblacions d’un precís àmbit geogràfic.

Aquests homes experimenten, sense coaccions de cap mena, el plaer de la momentània renúncia de la pròpia individualitat, pel guany gratuït d’una col·lectiva creació gegantina. A ella contribueixen els simples afeccionats, com el meu amic, que rodegen la “pinya” i que l’apuntalen tot aguantant les cames dels “segons”. Ells fan de coixí per si cau el castell i també, sospito, per vigilar amb discreció l’elegant “desfeta” normativa d’aquest, d’una importància cabdal, tant, almenys, com la de la tenacitat d’alçar-lo, perquè és així com es discerneix i s’admira la plena bellesa de l’espectacle.

Qui vulgui saber tot el que es refereix a aquest i a les seves circumstàncies que llegeixi –com jo ho he fet amb molt d’interès i amb la més desvetllada curiositat- la metòdica i exemplar obra Història dels castells, del senyor Jordi Morant i Clanxet, i no s’oblidi tampoc dels sis –almenys són sis els que he comptat- esplèndids articles de la senyora Maria Dolors Serrano, publicats a “La Vanguardia Española”, del setembre de mil nou-cents seixanta-vuit al desembre de mil nou-cents seixanta-nou. Són, a més, molt lloables i brillants el signat pel senyor E. Cirac, el llarg i il·lustrat que emparen amb modèstia les inicials “S.C.” i altres més cenyits al ric anecdotari de la rivalitat entre les colles.

Perquè me’n fes càrrec, l’amic em mostrà una nodrida col·lecció de fotos, diverses d’elles colpidores, magistrals. La que m’impressionà més és una d’unes mans en primer pla, en una màxima tensió de sosteniment, unes mans virils, poderoses i alhora delicades, sensibles: les mans de la terra que produí el miracle de Pau Casals, devot dels castells i dels castellers.

En aquests dies s’acompleix el cinquantè aniversari de la moderna i triomfal activitat castellera del Vendrell. En els seus inicis hi ha un home molt notable, el senyor Pau Figueras. Després, aquesta activitat esdevinguda mite, amb un munt fabulós de victòries, premis i “Enxanetes de Plata”, s’encarna en la figura abnegada, providencial, de Joan Julivert i Nin, el popular “Jan”, mort el trenta-u d’octubre de mil nou-cents setanta-dos. Tots els anys, en la data de la seva defunció, la colla “Els Nens del Vendrell” li ofereix, davant la pròpia tomba –ens conta el senyor Morant-, l’homenatge del seu record. Continuarà recordant-lo, n’estem segurs, dintre de cinquanta anys, en l’apoteosi del centenari del succés que celebrem. I potser a mi i tot, de retruc, com a un escrúpol que torna. I, si fos a la colla de les ombres castelleres, el meu amic, que s’ho mereix.

Salvador Espriu
Barcelona, 19 d’agost de 1976



Així mateix, Espriu va escriure el següent poema per publicar al seu llibre Per a la bona gent”.

Nosaltres tots, castellers 



S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.



I l'any 2010, en motiu dels 25 anys de la mort de Salvador Espriu, i amb l’objectiu de commemorar aquesta efemèride al Vendrell, es van anar programant, al llarg de l’any, tot un seguit d’actes, exposicions, conferències i lectures sobre l’obra del poeta.

Organitzats per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament del Vendrell i el grup Polièdric, durant l’últim trimestre de l'any van tenir lloc una tercera tongada d’activitats amb participació d’entitats com l’Associació Musical Pau Casals, l’Escola Municipal de Música, el Cor Orfeó Parroquial i els Nens del Vendrell, entre altres, que van col·laborar amb la presentació del següent vídeo.





JOAN RAMON I SOLER

Aprofitem els magnífics jardins de la Fundació Fenosa per continuar fent ambient casteller. I recordem, ara, la figura del poeta i periodista Joan Ramon i Soler, perquè amb dos dels seus poemes ens podrem fer una idea de la importància que l’activitat castellera en la vida social dels pobles del Camp de Tarragona. A més, els dos textos que a continuació es transcriuen són magnífics exemples del nivell que les construccions del segle XIX havien assolit, moltes d’elles encara avui no assolides.

Per adonar-se'n d'aquest fet, només cal prestar atenció a versos com ara

“Jo he vist més d’una vegada
ben ferm lo pilà de vuit

o

“… he vist la gent estampida
per alsá’l castell de nou…”


Referències ben significatius del tipus de castells que es devien veure durant l’època daurada del segle XIX.



Nota biogràfica

Joan Ramon i Soler (El Vendrell 1851 – 1900) va ser poeta i periodista. Era cosí dels germans Jaume i Ramon Ramon i Vidales, i el 1873 va obtenir el títol de llicenciat de farmàcia. El curs 1881-1882 va fer de professor de retòrica i pràctica a l’escola de “Segona ensenyança” del Vendrell, i també va ser membre de la Unió Catalanista.

Com a poeta inscrit en el moviment romàntic té una producció molt extensa, amb una temàtica molt variada. Va col·laborar com a corresponsal en diferents periòdics del moment, i també va escriure articles en el diari que publicava la Impremta Ramon. Una de les seves obres és “Impressions parisines”, escrita després del viatge que va fer a París, l’any 1889, arran de la celebració de l’Exposició Universal en aquesta ciutat.



ELS TEXTOS

El primer dels poemes que recuperem va ser publicat a l'edició de Lo Vendrellench del 26 de juliol de 1900:



Los Xiquets de Valls
Cuadro descriptiu

Per lo Camp de Tarragona
tan vilas com llogarets
festa ó fira may és bona
si acàs falten los XIQUETS


I. La Festa

Jo he seguit d’eixas contradas
los aplechs, festas majors,
las firas més nomenades
y‘ls vols de poble millors;
jo he vist dalt de la plassa
fer lo ball dels Mal-casats,
los jochs del Drach y Mulassa
y balls de Sants d’anys passats.

Mes, ni en fira ni festeta
he vist may predilecció
per donar sempre la dreta
a ‘quests balls qu’ara he dit jo.
Serà perque tots esmentan
ridícolas tradicións
que, si als poblets acontentan,
no fan per grans poblacións.
Lo que á veure á mi’m resta
es qu’ab penas ó trevalls,
per’quests contorns hi haja festa
sens tení’ls XIQUETS DE VALLS.
Ells omplenan de alegría
los cors de las poblacións,
las grallas ab s’armonía
y ab son aire los minyons.

II. L’arribada

¡Qui’ls ha vistos per l’entrada,
quan lo poble preparat
surt á darlos l’arribada
pels cantons del seu vehinat!
Ja van á servir de guias
los pabordes del Patró,
los caps de las confrarías
y algún qu’altre regidó.
Sá y enllá pels carrers saltan
los aficionats de cor,
aquells que si’ls XIQUETS faltan
ja no fan festa major.
Ja del poble’ls propietaris
se reuneixen per tractar
si es qüestió dels empressaris
ó si se’ls te d’allotjar,
puig la gentqu’es arribada
tothom a sa casa’ls vol
y ab breu temps pot sé allotjada
dels XIQUETS lo gran estol.
En tant entra per la dressa
del carrer del muradal
la quitxalla movent fressa
y aixordant tot lo firal.
Ja s’han colocat per ordre
tots los del recibiment,
ja s’obre camí’l poborde
per entre’ls plechs de la gent;
ja passan los de cap-d’ala
y’ls prohoms fentlis costat;
ja segueixen per escala
los del poble aficionats;
ja la colla s’adelanta
portant los novells al coll;
ja arriban ab ferma planta
los que d’Hércules son reboll;
y tancan eix cos de guerra
que’s bal per diadas anyals,
tocant aires de la torre,
las grallas ab sos timbals.

III. Los Castells

Jo’ls he vist per la vigilia
de la festa que allí’ls dú,
composant una familia,
pues descalsos y pit nú,
la camisa de pisana,
calsa curta de vións,
calcillas, faixa de llana
y ab sencillas expressións...
muntar castells a la plassa
de la vila, pels carrers,
pendrer la tasca ab catxassa
cumplint ab los seus quefers.

Jo he vist més d’una vegada
ben ferm lo pilá de vuit
que’l que aguanta l’estropada
té d’eixir d’allí mitj cuit.

¡Quina forsa per pujarlo!
¡quin enginy per lo balans!
¡quins brassos per aguantarlo!
Y ¡quin alé de titans!

Jo ab la cara embadalida
y ab lo sol d’Agost que cou
he vista la gent estampida
per alsá’l castell de nou;

y he mirat com s’abrahonan
per compondre’l fonament
sers humans qu’allí s’estionan
sols per un divertiment.

Cuan per una competencia
qu’altra colla ha motivat
se creu que la resistencia
dels XICHS DE VALLS ha minvat...
prepareus á veure atletas
en cada rast de minyons
desd’las crossas als xinetas
tan agullas com segons.

Y á la plassa en la mitjdiada,
seguint á la professó,
recorrent la barriada,
com á casa’l regidó...
entre mitj d’aquell desori
qu’á la festa es natural,
he vist treure’l repertori
d’aquests XIQUETS que tan val;

y aplegats com una mota
‘ls he mirat pujá en sech
lo castell de set per sota,
cinch y nou pilans de set;
espadats de totas menas,
pilans fixos, caminant,
castells de vuit á dotzenas
sense perdre may l’aguant.

Per’xó cuan m’hi trobo un dia
y sento la veu dels gralls
y veig que d’alli’s destria
la colla dels XICHS DE VALLS...
apartant del cor l’espasme
per si una desgracia hagués,
exclamo plé d’entussiasme:
com élls no hi ha ningú més!

Per lo Camp de Tarragona,
tan vilas com llogarets,
festa ó fira may es bona
si acàs faltan los XIQUETS.


I també del mateix autor trobem aquest altre poema de temàtica castellera:
  

  

Fan las grallas la pasada
voltant del poble’ls carrers;
los fadrins van d’avansada,
al darrera la mainada
i lo fret com si no’n fes.

Si’ls grallers tot s’hi cofoyan
mes rumbejan los fadrins.
Si las grallas ells enjoyan
tambe los que’ls acompanyan
portan flors y anells molt fins.

(...)

Lo sol pels nuvols tramonta
fentse esqueixos y encitalls
de sas galas donant compte,
cuan so’n cridoria y de prompte
venen los xiquets de valls.

Tot es bullici y tabola
per tot la festa’s remou
i en mitg de tal xerinola
no falta qui’s consola
puig, hi haurà castell de nou.

Molts altres així no crehuen
perque hi manca algun xiquet
i faltar puntuals prevehuen,
que molt faran si acas trehuen
per baix lo pilà de set.

(...)

Pero encara no es mitg dia
que ja de misa han sortit,
ja torna, com ans havia,
de las grallas l’armonia
al sentirse tot seguit.

A la plassa que ja es hora
se’n van tots joves y vells,
la gent del poble y de fora
s’apretan per sé á la vora
dels que fan bons castells.

- Ara’n pujan un per sota
que serà’l pilà de sis!
- Los de baix no’n saben gota!
-Mira aquell, ja te la bota
que li han dat al primé pis!

-Ja fan plassa altra vegada
per pujarn’un de ben alt,
ja’l comensan d’arrencada!
-Ja passan de la teulada
i l’alet encar no és dalt!

-Ay si cahuen, tot s’esguerra!
-Com flaquejan els segons
sobretot los de l’esquerra!
-Estampiu la gen de terra!
-Sinó van de tomballons!

Tots aquestos crits ressonan
de la plassa entre’l remor
fins que dugas horas sonan,
per’nà a casa a fe’l Señor.

Quin dinar no se’ls espera!
No n’estan poc de cofoys!
Allò és diada verdadera!
La maynada que s’espera
Quin gosar! Quins alegroys!






No hay comentarios:

Publicar un comentario