martes, 5 de junio de 2012

1. "Monument als castellers", de Josep Cañas



JOSEP CAÑAS
(Banyeres del Penedès, 23/05/1905-El Vendrell, 5/1/2001)



Iniciem aquesta passejada per la literatura castellera al Vendrell al peu del Monument als Castellers de Josep Cañas, un punt doblement significatiu per dues raons. La primera, perquè la contemplació d’aquesta obra colossal, aquest petri quatre de vuit, és la millor forma d’enfrontar-se a les dimensions del fet casteller, ja sigui tant per l’espectacularitat de les construccions com pel simbolisme que s’hi amaga. I, la segona, perquè des de l’any 1995, quan es va decidir traslladar el monument i ubicar-ho en aquest indret, actua com a porta d’entrada al municipi del Vendrell, avisant amb la seva presència que estem a punt d’endinsar-nos en un espai ple d’empremtes i vestigis castellers. 





L’escultor Josep Cañas  va ser l’autor d’aquesta imponent obra, feta amb més de 200 tones de pedra calcària d’Ulldecona. Ja des dels anys 30 li rondava pel cap la idea d’homenatjar el fet casteller mitjançant la construcció d’un monument, un projecte que havia expressat a Pau Casals (una altra de les figures claus de la relació entre el Vendrell i el món casteller) i que va anar madurant durant molt de temps.

Hi va treballar durant molts anys en l’obra, que es va arribar a convertir en l’escultura de taller més gran del món. Amb una altura de quinze metres, tenia “...unes dimensions espirituals que enclouen el tremp del caràcter català...”, en paraules del comentarista Joan Llarch.

L’any 1969, en un multitudinari acte en el qual hi van participar algunes de les principals colles del país, es va procedir a la inauguració de la part inferior de l’obra, situada inicialment en Coma-ruga, a peu de la carretera N-340 i molt a prop de l’Arc de Berà. Més endavant, l’any 1995, es va decidir canviar-la d’ubicació i deixar-la en l’actual. A més d’aquesta, també va ser l’autor del “Monument als castellers” que hi ha a Vilafranca del Penedès. 

Josep Cañas també va dedicar algun text a la temàtica castellera. Un d’aquests escrits és el següent poema, titulat “Castells Humans”. 

“CASTELLS HUMANS”

La xarxa d’arrels
el tronc viril sosté
i al cim, l’infant,
esperança d’un demà.

Per l’ànsia de germanor
que el poble té,
força, seny i equilibri
s’han dat la mà.





Així mateix, l’any 1968 va escriure el text “L’escultor ens diu”, publicat en el llibret que es va editar en commemoració del 50è aniversari dels Nens del Vendrell, i on ens parla del procés d’elaboració del “Monument als castellers”.


L’ESCULTOR ENS DIU

Fa uns deu anys, després de molts estudis i maquetes, i en un moment econòmicament somrient per a mi, vaig emprendre el muntatge d’un model de set metres d’alçària figurant un quatre-de-vuit, amb l’esperança que algun dia es fes realitat el somni de veure’l aixecat en pedra, i a unes mides que els grans espais lliures acceptessin.
Per fi, un grup d’homes de voluntat tensa, ha fet possible que dotzenes de tones de pedra s’agermanessin i que ressonessin els cants de les eines tallant figures que formaran la catedral dels castells a mides més que heroiques, com una enorme flama humana feta pedra.
No és aquesta obra un sonet o un motet musical. Haurà d’ésser una gran simfonia, i tota la fe, la voluntat i la fermesa que hi posi, sempre m’hauran de semblar poc perquè l’obra s’acabi fresca i plena de vida, com si es tractés d’un impromptu.
Procuro que es mostri neta de pintoresquismes que la podrien abarrocar. No cauré en simples ampliacions més o menys pessebrístiques, torturant la noble matèria amb plecs i replecs que, com prosa enfarfegada, distreuen de la idea a la qual haurien de servir.
Simplifico fins on m’és possible, sense, però, fer-me esclau d’uns prejudicis esteticistes, que acaben només explicant teoria, que és fredor i simple esquema, igual a telegrames plàstics.
En aquesta obra com en altres, no tan sols m’han preocupat unes solucions estètiques.
Obra comunal i, per tant, no dirigida a l’esplai d’uns pocs esperits, la responsabilitat es multiplica pensant que la seva presència pot ésser mostra i símbol de profundes virtuts d’una col·lectivitat humana.
Les parts arquitectòniques d’aquesta columna original i titànica estan formades per elements humans: així, la pinya pot ésser el basament; els pisos que segueixen, el fust, que és la part estàtica; i el pom, bellugat capitell, amb la gràcia, diguem-ne alada de l’enxaneta, coronant el poema petri.
L’obra mesurarà uns quinze metres d’altura sense la base on descansarà. En la pinya s’entrellaçaran més de vint figures de dos metres i mig d’alçària. El diàmetre serà de quatre metres. La pedra és calcària d’Ulldecona, d’una admirable fortitud, i en caldrà un total aproximat de dues-centes seixanta tones.
I ara, que no es decandeixi la noble passió, i que l’espectacle del conjunt, en perfecta harmonia amb la llum i l’aire mediterranis, sigui un homenatge perenne als coratjosos grups humans que, amb una netedat d’interès que infon respecte, ens demostren que no és total el sentit materialista del viure, que tant deplorem en la nostra època.







No hay comentarios:

Publicar un comentario