miércoles, 13 de junio de 2012

12. Pep Jai, casteller d'infanteria







Des del carrer Santa Anna tombem de nou cap a l’interior del poble, arribant de seguida a la Plaça de Pep Jai, un altre dels personatges il·lustres del municipi.

 

Josep Vidal Riembau era el seu autèntic nom, i va néixer ben a prop de Jan Julivert. Figura il·lustre de la política catalana de l’època de la transició, va ser una de les personalitats més emblemàtiques del socialisme català. Pagès de professió, polític d’actitud i lluitador incansable en defensa de les llibertats i la defensa del món rural, Pep Jai es va convertir, amb la recuperació de la democràcia, en el primer diputat casteller. Un “casteller d’infanteria”, com l’agradava autoanomenar-se.

 

Va estar estretament relacionat amb moltes de les entitats culturals del Vendrell, com és el cas de la Lira Vendrellenca, i també va tenir una forta implicació amb la colla del seu poble, els Nens del Vendrell, formant-hi part durant algun període de la junta del seu patronat. Pep Jai, a més, va actuar com a difusor del fet casteller, juntament amb altres personalitats (com ara Joan Raventós) per les terres penedesenques, ajudant i col·laborant en la formació de la colla dels Bordegassos de Vilanova.

 

Així mateix, i tal i com indiquen Pere Ferrando i Salvador Arroyo, Pep Jai va fer una importantíssima tasca per a la historiografia castellera vendrellenca anotant i portant el control de les grans consecucions de la colla i els seus components. 


 

L'any 1986 el municipi del Vendrell li va retre un emotiu i multitudinari homenatge en el qual se li va concedir l'Escut d'Or de la Vila.


A continuació es transcriu un extracte del text que sobre la seva vessant de casteller va escriure un altre destacat personatge vendrellenc, l'advocat Salvador Palau i Rovira. 

 

 

PEP JAI, CASTELLER

 

Parlar d’en Josep Vidal Riembau, del “Pep Jai”, omitint la seva faceta castellera, constituiria una mixtificació històrica, donaria una visió fragmentària i evidentment deformada de la personalitat del Pep. D’altra banda, parlar de castells, sobretot al Vendrell, omitint parlar del Pep, seria igualment una injusta preterició d’una de les figures més rellevants i significatives dels darrers temps.
El Pep explica que, ja de petit, quan arribaven a la vila els castellers de Valls, de la mà del seu pare anava seguint-los pels carrers, fascinat per l’ambient, per la complexa organització que comportava el fet casteller i per la inexplicable tenacitat amb què aquells homes es lliuraven a l’acompliment d’un compromís que no tenia altre sentit que el de mantenir una antiga tradició, els orígens de la qual es perdien, ja aleshores, en la llunyania del temps.
El Pep explica, amb la seva extraordinàriament aguda facultat de percepció, la impressió vivíssima que li causaven aquelles vivències que ja per sempre més el varen impregnar de la fe castellera. 
El Pep Jai ha significat en la colla dels Nens del Vendrell la més genuïna representació del membre que mai no espera res i sempre està disposat a donar. La seva constitució física no li ha permès aspirar a un protagonisme personal en l’art de fer castells. Ha estat, senzillament, home de pinya, dels que són imprescindibles per a fer els castells, però que la seva actuació queda immersa dins del més absolut anonimat.

Que jo sàpiga, a l’única fotografia castellera important en què surt és la del famosíssim “pilar de set” del 23 de novembre de 1969, a la Plaça Vella, únic carregat i descarregat en aquest segle fins al dia d’avui. Però hi surt -naturalment!- al folre, fent pinya. Així i tot se’l veu d’esquena, absolutament pendent de la tasca que li corresponia, resistint la temptació de mirar què estava passant en un castell tan cobejat, que havia estat anunciat prèviament per tot arreu, i del qual tothom era conscient que podia arribar a ser, com de fet ha estat, una fita històrica, ja que és una gesta que ningú no ha pogut repetir des d’aleshores. Això demostra el gran sentit de la responsabilitat del Pep Jai que ha fet que tantes i tan importants funcions li hagin estat confiades al llarg de la seva vida.

Constitueix per a mi un dels més entranyables records en relació a les activitats castelleres en les quals he tingut la sort de poder col·laborar, el d’una època en què el Pep va creure que s’havia de fomentar i divulgar el fet casteller a l’hivern, ja que, aleshores, un cop acabada la temporada, el mes d’octubre, ja no es tornava a parlar de castells fins a l’estiu següent. Em va convèncer -el Pep és home que sap ser extraordinàriament convincent- i vet-ho aquí que ens vàrem passar un hivern anant de parella, ell i jo, embarcats en una mena d’apostolat casteller pels pobles de la rodalia, habitualment els divendres a la nit, a fer xerrades castelleres, amb el conseqüent col·loqui final, als locals de les societats culturals i recreatives. El Pep, amb la seva personalíssima i brillantíssima oratòria, feia uns amples i documentats resums històrics relacionant i remarcant la significació de cada poble en el context casteller i l’aportació dels seus homes a les jornades més memorables. Anar amb el Pep era una garantia que la cosa resultaria. I resultaven, efectivament, unes tertúlies encantadores, en les quals, si més no, s’aconseguia el fi que buscava el Pep, de mantenir un caliu casteller agradable i simpàtic, en el qual tothom acabava participant-hi i s’hi trobava molt bé. En fi, una faceta més de l’empenta i l’encert del Pep en les seves iniciatives.

Com a casteller de base sabia ser disciplinat, a les ordres de l’inoblidable Cap de Colla Jan Julivert, que sempre trobava en el Pep l’amic que li oferia el seu valuós criteri i el suport lleial que tantes vegades necessita trobar al seu voltant el qui va al davant d’una activitat tan complexa com la castellera.

El Pep no ha buscat mai la satisfacció personal que li podien donar la seva colla o els castells en general, sinó que, com a membre d’una colla castellera, la del seu poble i d’una col·lectivitat humana dipositària d’una tradició ancestral del país, tradició que passava per moments difícils, ha assumit amb extraordinàira generositat l’obligació indimitible d’esforçar-se en tots els ordres per salvar-la, sense dubtes ni vacil·lacions. Mai no ha tingut un no, ni un potser per resposta. La seva tenacitat li ha permès de mantenir una línia de constant i decidida lluita per un ideal casteller, el seu ideal casteller de la més bona llei.

El Pep és, doncs, per dret propi, un autèntic símbol vivent del que ha d’ésser un bon casteller. El col·laborador decidit, disposat a tot el que calgui i sense demanar res.

El Pep així ho ha fet tota la vida. Per això s’ha fet creditor de passar a la història castellera en un lloc d’honor i amb lletres d’or.

Salvador Palau i Rovira a "Pep Jai", 
Fundació Rafael Campalans, Barcelona, 14 de novembre de 1986

 





Edito aquest article per incloure-hi una frase que acabo de descubrir casualment navegant per internet (és el que té l'oceà de la xarxa). Es tracta d'unes paraules de Pep Jai prou interessants que també estan recollides a "Món Casteller II" (pàg. 513).

Durant una visita a Barcelona feta pel aleshores alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, aquest va tenir l'oportunitat de veure una actuació castellera a la Plaça de Sant Jaume des del balcó de l'Ajuntament. Quan Tierno Galván va veure com s'aixecava un 3de7 "l'home canvià de colors i, tot esgarrifat, blasmava contra la temeritat d'aquells homes". Pep Jai, aleshores diputat al Parlament espanyol, estava al seu costat, i va aprofitar l'ocasió per dir-li:

"Qui no coneix els nostres castells humans, difícilment arribarà a conèixer a Catalunya".



No hay comentarios:

Publicar un comentario